“Volem una mica de pau”

La rambla del Raval és un territori constantment ocupat per defensar els més vulnerables. Més o menys organitzadament, no és estrany trobar-hi inspirats fent discursos més o menys filosòfics. També s'ha convertit en punt de trobada a l'aire lliure d'entitats del barri. Dimecres al vespre l'ONG Espai de l'Immigrant, que en qüestions jurídiques i mèdiques dóna suport a immigrants sense papers, hi va convocar un acte per donar veu a venedors ambulants. La setantena de cadires va quedar curta i, finalment, els venedors del top manta van ser els que menys van parlar. Tot i així, van deixar 3 coses clares: que si tinguessin una altra feina no farien de venedors del top manta; que no formen part de cap màfia; i que eviten enfrontar-se amb la policia perquè la majoria no tenen papers i, precisament, no volen problemes.

En Daude va marxar del Senegal el 2006 i va treballar molts anys al camp, a Andalusia. “Els amos em tractaven com un fill més, però es va acabar la feina i vaig perdre els papers”, recorda. I la sortida va ser el top manta. Assegura que cadascú, segons els diners que té, va a comprar el material a naus industrials per revendre'l. “Si la poli t'enxampa i et quedes sense res, algun company et deixa diners... i tornes a començar. I quan pots els hi tornes”. “No som delinqüents –hi afegeix en Dame, amb una samarreta del Barça amb l'anunci de Qatar al davant i el nom de Neymar a l'esquena–. Senzillament, ens busquem la vida”. “I tant que hem de córrer! –intervé Daude– Si no tens papers has de córrer perquè la poli no t'atrapi.”

Un acte en solidaritat amb els venedors ambulants a la Rambla del Raval és un territori on l'alcaldessa de Barcelona és “la companya Colau” i on la regidora de la CUP María José Lecha entoma la crítica a l'Ajuntament d'un veí veterà en la lluita anarquista que considera que els que manen fan el joc als comerciants i a les multinacionals i s'obliden de la gent del carrer. Altres intervencions acusen la policia de repartir-se part del material que comissen als venedors o insinuen la possibilitat d'algun interès ocult per fer visual, just ara que hi ha hagut canvi de govern a Barcelona, el fenomen del top manta... Daude, Dame i en Yahya es miren el públic i se l'escolten, com pensant que han acceptat protagonitzar la xerrada, però no es pensen posar en cap sidral.

“Treballem per sobreviure. De 8 del matí a les dotze de la nit i sense tenir lliures dissabtes ni diumenges”, planteja en Yahya. “Sabem que amb el top manta no tenim futur, no cotitzem a la Seguretat Social. Evidentment, estem disposats a parlar amb qui sigui per tenir una feina més digna –diu en Daude–. Per ara, però, els polítics parlen molt i fan poca cosa”. Parlen de l'experiència de passar pel calabós, de multes de 500 euros, d'agents que els avisen i els deixen que marxin, però d'altres que actuen amb violència. Recorden que van venir perquè quan eren al Senegal veien a la televisió l'Europa dels grans edificis, els vaixells luxosos i la gent amb diners. Ara que són aquí reconeixen que “hi ha moments que no val la pena, però d'altres sí”. “Hi ha dies dolents i dies bons. És fantàstic quan trobes gent maca que et somriu i t'ajuda. Quan et reconeixen com a ésser humà”, explica en Daude. I en Yahya conclou: “Volem feina i una mica de pau”.