Societat

Des del cim del Montgó es veu l'ecosistema dels Països Catalans (I)

DES DE LA TRONA

L'altre dia, una amiga que tinc a Xàbia de noranta anys, Vicenta Soler Ivorra, em va invitar a una olla de blat; ella viu a L'Arenal de Xàbia, La Marina, al País Valencià, amb el seu home, Jaume Ivorra, de 96 anys; viuen a Xàbia des de l'any 1955 quan marxaren d'un llogaret que hi ha entre La Núcia, L'Alfas del Pi i Altea que es diu “El Captivador”, on recentment arran d'una donació de terrenys a l'ajuntament de La Nucía, d'un nebot de Vicenta Soler, s'ha fet una Casa Museu per a conservar el patrimoni ambiental, històric i cultural d'aquells pobles; no n'havia tastat mai d'olla de blat, i fou un dinar deliciós de l'últim cap de setmana de gener d'enguany; em va agradar tant el dinar del dissabte que vaig tornar a sa casa el diumenge per tornar a donar-los les gràcies i els vaig preguntar la recepta per fer-lo quan m'abellira.

Em van dir que calia posar una cullera sopera d'oli per persona, posar carn de vedella, un os i una maneta de porc que s'havia de netejar abans escaldant-la amb aigua bullint, un tros de carn de pollastre; de verdures, una fulla de col trossejada, nap, xirivia, bledes, penques (cardets), creïlla; s'afig la carn de seguida, quan es posa l'oli, sense que estiga calent, després s'afig l'aigua, les verdures i el blat “esquellat” que ha d'estar dos dies a remulla; portava un bolígraf i un llibre de Josep Ferrater Mora “Una mica de tot” que vaig fer servir com a improvisat bloc de notes, els vaig preguntar “esquellar”, ¿això que és que no ho he sentit mai? Em digueren que “esquellar” és matxucar amb un morter el blat per llevar-li la pell o la corfa groguenca que té per sobre el gra recobert de pallús; em digueren que el blat “esquellat” (trimesí o quadrimesí) és el bo per a fer l'olla de blat, que és un plat de la Marina, sobretot dels pobles d'interior de Confrides, Benimantell, però també de La Nucía, L'Alfas, Altea, etc. més a prop de la costa; m'explicaren que el blat ‘trimesí' és més xicotet que el quadrimesí i es diu així en funció de la durada del blat quan es recull, als tres o als quatre mesos, que sol ser el període habitual d'arreplegar-lo i que està més tendre o més dur.

En el diccionari de Joan Coromines es recull el mot “esquellar” del Diccionari Alcover-Moll, on s'especifica que a l'Horta de València (Godella, 1962) ho va veure en uns escrits locals amb el sentit de “moldre l'arrós”; continua Coromines dient que “esquellam” recorda haver-lo sentit a la Cerdanya i diu: “jo mateix ho he usat en algun escrit meu en el sentit de “remor d'esquelles”; també a L'Escala (Empúries), Giner i March ho va anotar amb el sentit de “costellam d'embarcació” (1937), però, potser això és un homònim degut a un creuament de ‘costellam' amb ‘esquena' (dors de la barca capgirada). Esquellard, esquellat, esquellejar, esquelleig, esqueller (1595). Esquelleria, al Diccionari Alcover-Moll; “soroll” que fan totes les esquelles d'un ramat, Vall de Ferrara (Àre, 1933); esquelleram, imprés per a l'IEC, 1920, imagino que deuen usar-lo a Vic o Lluçanes, i devia venir de Mossén Griera, anota Coromines... Ara que ha eixit, Josep Giner, aquest era l'home de Joan Coromines a València i va fer un treball filològic impagable, com destaca un recull assagístic de textos de Josep Giner a cura d'Emili Casanova, va saber combinar magistralment defensa de la unitat de la llengua i la importància de preservar la variant valenciana; perquè és evident que no és més català el que renuncia a la seua manera de dir les coses a la valenciana, rossellonesa, franjera o balear per a dir-ho a la barcelonina; això és uniformitzar, quan el que ens convé i molt és mantenir la força de la diversitat de variants mitjançant un “estàndard” entenedor o diversos parlars d'una mateixa llengua que tinga cura i salve la rica varietat dels nostres mots.

Al meu poble, Benigànim (la Vall d'Albaida) jo he sentit fer l'”esquellot”, en el mateix sentit que diu Joan Coromines que s'utilitza a les terres d'Aragó, a Matarranya, Viu de Campo, Sanegüe i Sallent de Gállego, també a Bielsa li expliquen que usen les esquelles per a fer “esquellots” als nóvios, sobretot a aquelles persones que es casaven majors en segones noces, d'una manera burlesca i denigratòria per riure's, fer ‘escama' i mofar-se. Esquella és la campaneta que porta el bestiar, antigament ‘campana' d'origen germànic (skilla, scëlla), avui ‘schelle' (campaneta); cascavell, esquella, ressonar, sonar, dringar, petar, moure, “skal” (soroll), “schall” (so), ressonància, “verschollen” (perdut, desaparegut); del pala-eslau “klakolu” (campana), protobàltic (“kalkalas”, esquella, car tant els mots balto-eslaus com els germànics vénen de l'arrel pan-indoeuropea KAL/SKAL que significa “fer soroll”, “cridar”, apel·lar, apel·latiu (en grec ‘xalew', itàlic ‘con-caliom' (concilium), bàltic comú KAL, fer soroll, enraonar, xerrar, d'altra banda ‘skalyti', lladrar, skolic, grinyolar).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Portu regala la Champions al Girona

Girona
la crònica
La crònica

Jugar no és només cosa de nens

OLOT

Simulacre d’emergències al Recinte Firal d’Olot

OLOT
equipaments

Solsona inaugura una nova pista poliesportiva

SOLSONA
patrimoni cultural

Homenatgen una trentena de ‘casillers’ del canal d’Urgell i les seves famílies

El Palau d’Anglesola
tradicions

La samarreta de la Patum llueix a la plaça Sant Pere de Berga

BERGA
societat

Fundesplai engega la campanya de casals i colònies d’estiu amb 90.000 places

prat del llobregat
SOCIETAT

La falta de pluja canvia la maceració de la ratafia

SANTA COLOMA DE FARNERS
societat

Alella fa una crida a participar del consell agrari municipal

alella