La República

Comunicació

Miquel Riera Planas

Arriba La República

Un nou setmanari serà al quiosc a finals d’abril amb l’objectiu de consolidar-se com a capçalera de referència de la Catalunya republicana

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

Carnet de La República

El nou setmanari sortirà a un preu de 2 euros al quiosc i a 2,50 els diumenges juntament amb El Punt Avui. El projecte neix amb voluntat de fidelització del lector. Amb aquest objectiu, s’ha engegat una campanya al web www.LRP.cat per obtenir el carnet de La República i subscriure-s’hi. Les tarifes de subscripció són de 72 euros anuals per a l’edició en paper i digital, i 12 euros anuals en el cas de la digital.

Una de les apostes de La República és buscar complicitat amb el lector per mitjà de propostes de participació professional oberta en àrees com ara el disseny de portades i les il·lustracions i acudits. També s’engegarà una campanya al territori sota el lema “Vols que et vinguem a presentar La República?”, per tal que els col·lectius i entitats interessades a conèixer el projecte puguin organitzar actes de presentació.

La monarquia

Lluis Simon

La reina més ‘puta’

La saviesa popular, per molt cruel que sigui, sovint està infravalorada perquè sol partir de llegendes urbanes que si bé els historiadors no les poden corroborar tampoc les poden desmentir. Aquesta és la gràcia. Així, al segle XIX va fer fortuna sobretot a Madrid una dita que s’adiu bastant amb el llegat dels Borbons: “Ser més puta que María Luisa.” L’aforisme es refereix a Maria Lluïsa de Parma, que va ser la reina d’Espanya al costat de Carles IV entre el 1788 i el 1808. També en deien zorra –com la cançó aquesta que anirà a Eurovisió– molts súbdits i també una part del clergat, que tenia un límit en l’acceptació respecte al llibertinatge sexual dels monarques, per molt catòlics que fossin.

Tot plegat va començar amb un incest de manual entre els Borbons. Els reis es van casar essent cosins de primer grau. Després va venir una tortura digna d’una sèrie de terror i més tenint en compte els anys de què parlem. No només van tenir 14 fills, sinó que estan documentats 24 embarassos oficials de la reina, gairebé un per any, fet que la va deixar físicament destrossada.

Així, la seva promiscuïtat la va fer digna, per a bé o per a mal, dels adjectius que el poble deixava anar amb aquella alegria. Tothom sabia que la reina s’ho feia amb Manuel de Godoy, el primer ministre del seu marit. N’hi ha que han escrit que el rei era conscient que la seva mà dreta s’enllitava amb la dona i que ja li anava bé. Ves a saber. Amb tot, la gent donava per fet que no només Godoy gaudia dels favors sexuals de la reina sinó també altres membres de la cort, i no pas pocs.

Dels 14 fills alguns s’assemblaven sospitosament a Godoy. El cas més escandalós va ser el de Francesc de Paula de Borbó. De fet, les Corts de Cadis el van excloure de la successió per aquestes sospites. Dels 14 fills –cap reina espanyola n’ha tingut tants– només set van arribar a l’edat adulta. La majoria, malalts pels coneguts problemes genètics que suposa que tants parents es vagin emparentant entre ells mateixos.

De tota la tropa de descendents, va ser Ferran VII el que a la llarga va acabar pujant al tron. Se’l considera el pitjor rei de la història espanyola, una joguina durant molts anys en mans de Napoleó. Va salvar el cap, això sí, perquè el general francès no era tan partidari de la guillotina com alguns dels seus compatriotes durant la revolució.

La monarquia

Lluis Simon

La dona ‘treballadora’

Era qüestió de temps que la influencer oficial del regne, Victòria Frederica, trobés una feina estable que fes honor al seu brillant currículum. La nostra princesa preferida serà finalment un exemple per a totes les joves espanyoles amb talent que aspiren a fer-se un lloc en aquest món de bojos que ens ha tocat viure. La llicenciatura, els màsters i els doctorats de la filla de la infanta l’han portat exactament allà on es mereix: a fer televisió porqueria a Antena 3.

El seu fitxatge pel programa El desafío d’Antena 3 és la notícia més comentada sobre ella des que el seu pare, el gran Jaime de Marichalar, va dir allò de “Se parece a su madre, la pobre” quan la infanta Helena va mirar de mostrar-la orgullosa davant la munió de fotògrafs que es van aplegar a la sortida de l’hospital.

La filla de la infanta, sense ofici però amb benefici, és la cinquena en la línia de successió de la corona. Es veu que no ha demanat ni permís a la família reial per participar en un xou al costat d’altres presumptes celebritats en què només es tracta durant uns dies de no fer gaire el ridícul mentre fas proves de més o menys dificultat. I després, és clar, passar per caixa, com tot bon obrer o obrera de qualsevol altre sector.

Per a Antena 3 el fitxatge d’una filla dels Borbons ja és tota una victòria, com diu el propi nom de la noia. No hi ha res més espanyol que palplantar-se davant del televisor per veure un famós o una famosa fent alguna cosa, la que sigui. Qui s’emportarà una part del pastís és l’ínclit Pablo Motos, productor del programa. Ser una mica fatxa i mal presentador i entrevistador no equival a ser ximple.

Sembla que la noia, coneguda també per la seva afició als toreros i a Vox, ha posat alguna condició per sortir en pantalla. La seva presència en prime time a Antena 3 és defensada per assessors d’imatge que consideren que coses com aquesta apropen més la família reial a la societat, sobretot als més joves.

L’altre gran fitxatge del programa és una certa Genoveva Casanova, el mèrit de la qual és haver-se casat amb un altre membre de l’aristocràcia carpetovetònica ibèrica, el duc d’Alba, Cayetano Martínez. També hi haurà, entre altres intel·lectuals de categoria, un torero, una que es diu Lola Lolita i Torrente (Santiago Segura), que farà de jurat.

La monarquia

Lluis Simon

‘La Reina malvada’

Letícia Ortiz va entrar al món dels Borbons per fer-nos feliços als que ens ho mirem des de fora. No hi ha cap altra explicació. La seva sola existència és un homenatge constant a la Reina malvada de la Blancaneu, la bruixa més malparida que ha donat mai el folklore popular. S’hi assembla fins i tot físicament en molts dibuixos i pel·lícules que tenim al cap. Si Quevedo fos viu, ja sabem com començaria el seu cèlebre sonet “Érase una reina a una nariz pegada”...

El poble ja ho sap i s’ha publicat entre línies, sobretot en les nostrades revistes del cor. El seu aparell olfactiu ha passat per alguna sala d’operacions privada, però el mestre cirurgià que l’ha hagut de transformar, reduir o modelar no se n’ha sortit prou bé. “Que li tallin el cap!”, devia pensar dins seu la nostra amiga rememorant una altra reina prou coneguda i gairebé més simpàtica. No costa gaire.

El seu ascens al tron i la seva posterior carrera a la Zarzuela no parla gaire bé dels periodistes en general, però hi estem avesats. Des que va arribar a palau se les ha tingut amb tothom. Els primers que van rebre van ser els sogres, com si no en tinguessin prou amb les seves pròpies misèries. Ni ho ha dissimulat. Baralles públiques amb Sofia, quan la pobra no es pot defensar perquè parla pitjor l’espanyol que jo mateix, i l’odi, segurament mutu, contra l’emèrit, que és als Emirats més per no veure la mala pècora que no pas per escapar d’una justícia que no vol ni té ganes de perseguir-lo.

Mirant-se al mirall màgic ja sap la crua realitat. No és ni la més maca ni la més coneguda del regne. Ara tots els seus enemics, que han estat esperant pacientment el seu moment, han escollit Elionor com la nova princesa del poble i són com els nans que la cuiden i miren d’allunyar-la de la seva mare mentre els tambors d’un divorci que seria històric sonen cada vegada més fort sobretot quan els Peñafiel de torn obren la boca a la televisió. No es pot veure tampoc, i bé que ens ho expliquen, amb tota la tropa dels Urdangarin, les infantes i la colla de nebots que van pel món penjats a la nostra esquena.

A les xarxes, mentrestant, fan befa de les seves històries d’amor i desamor amb fotos amb amics i fins i tot cunyats. Va pels llocs i encara l’aplaudeixen, però com aquell monarca que anava despullat només falta que escolti una veu innocent que li digui la veritat.

Lluis Simon

El rei, Armada i el 23-F

Molts enamorats, contra una certa tradició catalana, celebren el 14-F com un dia especial. Nosaltres ja sabem que això ho fem, o ho hauríem de fer, per Sant Jordi. En qualsevol cas al febrer molts tenim al cap una altra data icònica, en aquest cas de la democràcia espanyola: el 23-F. El 2031, quan ja tindré cap a seixanta anys, se’n farà públic el sumari, perquè ja hauran passat 50 anys del fets. Paciència.

A l’antic secretari i millor amic del rei, Alfonso Armada, li van caure 26 anys de presó per rebel·lió, però, ai las, va ser indultat el 1988. Quines coses. Joan Carles, el campechano, no va comparèixer fins a la 1.14 h de la matinada però les comunicacions de La Zarzuela d’aquella nit no s’han fet públiques. Amb tot, l’operació no només per deslliurar la monarquia de qualsevol responsabilitat sinó per considerar-la la salvadora de la democràcia va ser efectiva i encara dura avui dia.

A banda que Armada fos ajudant del rei, aquell 23-F també van faltar a classe misteriosament, o no, Felip, Elena i Cristina i els fills nord-americans de la base de Torrejón. El 2012 el Der Spiegel va revelar que l’ambaixador d’Alemanya a Madrid, Lothan Lahn, va trobar-se unes setmanes després del cop amb Joan Carles I. Aquest no només li va mostrar la seva comprensió sinó la seva “simpatia” amb els colpistes. En resum: “Només volien el mateix que tots: el restabliment de l’ordre, la disciplina, la seguretat i la calma.”

Pel que s’ha anat sabent, per mitjà d’investigacions independents i filtracions no interessades, Armada, en definitiva, havia de ser, amb el beneplàcit del rei, el president d’un govern de concentració sense partits catalans ni bascos. Només faltaria. Tejero es va emprenyar quan va saber que en aquest futur executiu hi hauria Carrillo i membres del PCE. Fins aquí podíem arribar.

Tot i que al final tota l’operació militar se’n va en orris en un espectacle televisiu i radiofònic molt esperpèntic, el cop –no en la forma però sí en el fons– va acabar triomfant. Un any després el parlament espanyol va aprovar la Loapa per posar punt final a les demanes d’allò que a la Constitució es va batejar com “nacionalitats històriques”. El rei, a més, va reafirmar el seu poder i va liquidar qualsevol oposició republicana. Un favor que mai va poder agrair prou al general Armada, per molt que aquest morís tranquil·lament al seu pazo gallec.

La monarquia

Lluis Simon

‘Felip VI Superstar’

Les monarquies només tenen sentit si realment són d’origen diví, una cosa que es donava per descomptada a l’edat mitjana. Amb el temps n’hi ha que no només han donat per feta aquesta concepció inicial sagrada, sinó que han volgut anar enllà, o sigui demostrar-la. En l’Església catòlica un historiador, teòleg o fins i tot periodista ho té força clar. Jesús en persona va passar el seu testimoni a Pere, que va ser el primer papa. A partir de llavors va començar la nissaga de pontífexs que ha arribat fins avui dia.

La qüestió dels reis és molt més complexa però alguns autors il·luminats han arribat a la conclusió que totes les grans cases reials europees, també la dels Borbons, provenen, agafem-nos fort, del rei David, triat per Déu per guiar les tribus d’Israel a la salvació. David té l’avantatge o inconvenient que tant val com a rei per als jueus com per als cristians.

Del llinatge de David també provenia, agafat amb pinces com sabem tots, Jesús de Natzaret. I heus aquí, com deia aquell, que hi ha dues línies d’investigació que portarien la sang de David o directament la de Jesús a Europa, sobretot a través de Carlemany, d’on acabarien sortint tots els grans reis, reines i prínceps del continent. Ho defensa Joaquín Javaloys i alguns altres historiadors amb poca credibilitat però que han fet soroll entre els seus seguidors i sobretot a les xarxes.

Segons ell, una família noble jueva –cita noms i cognoms– provinent de l’actual Palestina i descendent directa de David s’hauria instal·lat a l’edat mitjana als actuals territoris de França. Allà s’hauria emparentat amb el futur emperador de gairebé tot Europa. A la llarga els fills, nets, besnets i rebesnets van acabar confluint a França en els borbons, l’origen diví del qual molts no discutien. I qui és l’últim gran Borbó que encara regna? Felip VI. Tan hereu de Jesús per alguns com el papa Francesc, i per això li podem dir Superstar.

Però si aquesta línia d’investigació no us convenç, encara en tenim una altra, amb els Sang Grial i els càtars pel mig. Ho sosté Peter Berling quan va aclarir que la relíquia que buscaven els nazis a Montserrat no era en realitat un objecte sinó la descendència directe de Jesús, la sang reial. Ell mateix, o un descendent, hauria arribat a la costa francesa fugint dels romans per acabar fundant la família que unes quantes generacions després esdevendria en la coneguda dinastia carolíngia.

La monarquia

Lluis Simon

Com més cosins, més...

Els monàrquics italians (en queda algun entre el públic?) han perdut el seu “últim” rei. Ells el coneixien com a Víctor Manuel IV, successor d’Humbert II, però la trista realitat és una altra. Víctor Manuel era conegut com el de Savoia i encara gràcies. Parlem d’un aristòcrata vingut a menys amb una trajectòria, com a bon membre d’una casa reial europea, farcida d’escàndols, des d’acusacions d’assassinat fins a comissionista en la venda d’armes passant per tràfic de dones.

Amb un historial com aquest i amb dècades a l’exili, un dels seus grans amics no podia ser ningú més que Joan Carles I, un dels seus múltiples cosins entre els Borbons. Quina parella. Un antic membre de les cases d’Aosta i Savoia, Amadeu I, va ser rei d’Espanya tres anys (1870-1873) abans de la proclamació de la Primera República, que va ser presidida, i això és notícia, per un català, Estanislau Figueras.

Víctor Manuel va fugir del seu país el 1946 cames ajudeu-me després del triomf dels republicans en el referèndum. El seu avi havia estat un feixista declarat. Quin resultat se’n podia esperar? L’hereu espanyol també va viure anys d’ostracisme a l’estranger mentre Franco se les empescava per assegurar el futur del seu règim amb alguna fórmula que li convingués. Els dos pretendents tenien amics comuns, com el conegut Mohamed Reza Pahlevi, xa de Pèrsia, vividor, traficant d’armes i també conegut per les escandaloses festes que organitzava en un hotel a Teheran.

Víctor Manuel va ser testimoni, fins i tot, del tret que va clavar el rei espanyol al seu germà Alfonsito (14 anys) en l’exili portuguès. L’italià, més viu que ningú, va amagar la seva pròpia arma. “Si no, segur que m’acusen a mi”, explica en un recent documental que es pot veure a Netflix. “Després de l’accident va trucar Franco i va dir: «El convertiré en rei.»” Dit i fet.

Víctor Manuel també va tenir el seu propi episodi tràgic amb una arma de foc. El 1978, a Còrsega, en plena baralla, va treure la carabina i va disparar dos trets que van ferir un turista alemany, Dirk Hammer, que va acabar morint per les ferides. Va passar sis mesos a la presó. Ja de gran, l’aristòcrata, i devia fer bé, va començar a malfiar-se de Joan Carles per la manera com mirava la seva dona, l’esquiadora Marina Doria, amb qui es va casar, com ha de ser, a Las Vegas (1970). “Fins llavors havíem tingut molt bona relació, però tot va canviar.”

La monarquia

Lluis Simon

La infanta que ‘treballa’

Vam parlar la setmana passada de la infanta Helena. No ha fotut ni brot a la vida però s’ha de dir, en favor d’ella, que tampoc s’ha vist emmerdada en cap procés judicial. Tal volta és més desperta del que sembla. La seva germana, en canvi, va sobreviure al cas Nóos perquè és la filla de qui és. En la majoria dels documents que signava Urdangarin també hi havia la seva rúbrica. Va al·legar desconeixement, tot i que sempre s’havia dit que de les dues germanes del rei ella era la diligent.

De Cristina se n’ha parlat sobretot aquests últims temps, del judici i ara de la separació amb el penques del seu marit, però durant molt de temps molts súbdits l’admiraven perquè, segons ens deien, “treballava”. I on ho feia? A Catalunya. Sí, entre nosaltres. A la institució més monàrquica que hom pot conèixer. La nostra Caixa de tota la vida. Hi va començar a anar el 1993 i amb gran esforç en va arribar a ser la directora de l’àrea internacional. El 2013, just quan va esclatar l’escàndol judicial, cobrava 238.000 euros a l’any.

El 2013, per fugir del soroll espanyol, la germana del rei va decidir exiliar-se a Suïssa. L’entitat catalana li va apujar el sou fins als 480.000 euros, perquè pogués pagar una escola privada als seus quatre fills i el lloguer d’una petita mansió al barri més luxós de Ginebra (60.000 euros). Del pressupost públic en van sortir 300.000 euros més per a la seguretat de tota la família. La casa és gran.

Aquestes xifres no van passar desapercebudes ni pels accionistes de l’entitat bancària, que ximples no són. El 2016, en plenes protestes sindicals per l’enèsim ERO i per les condicions laborals, en la junta es va qüestionar com era possible que la infanta, investigada en una causa judicial, s’emportés aquell pastís. L’excusa de l’entitat per no acomiadar-la va ser que la infanta ja no treballava a l’entitat sinó a la seva fundació. Quin tripijoc.

Finalment, el 2020, quan CaixaBank ja havia canviat la seva seu al País Valencià fugint de la Catalunya antimonàrquica, Cristina va deixar la fundació no sense assegurar-se abans un altre lloc de treball ben suculent del qual ja en parlarem. Els seus assoliments en l’àrea de relacions internacionals i de la fundació són invisibles. Les males llengües deien que es passava tot el matí llegint llibres.

La monarquia

Lluis Simon

Una ‘persona normal’

Aquesta setmana hem celebrat un dels moments històrics i més brillants de la televisió catalana. El monumental homenatge que va i els seus col·laboradors van fer a la infanta Helena al Persones Humanes de TV3 (20 de gener del 1994). S’ha de dir que la trama ja venia d’abans perquè a cada programa podíem veure, sense un motiu aparent per a qualsevol espectador despistat, una imatge de la infanta de fons, com si fos un quadre de Miró.

Aquell dia l’aposta per fer un monogràfic de la filla gran del rei va acabar, ja ho sabem, amb Jordi Pujol demanant disculpes a la Casa Reial. Però va valer la pena. Helena, amb trenta anys, estava a punt de casar-se amb Jaime de Marichalar. “De tant veure-la sola i trista que ja ens l’havíem fet nostra”, va etzibar Calçada només de començar, mirant la foto que exhibien en cada programa. La cosa prometia i la bola es va anar fent gran.

El convidat del dia era Àngel Colom, que com a republicà va sucar-hi pa, però la gran estrella, davant fins i tot la sorpresa del conegut presentador, va ser la periodista Teresa Berengueras, convidada al costat d’Armand de Fluvià per comentar i fer tertúlia del compromís de la infanta. Va ser ella la que va insistir unes quantes vegades en la frase que més furor va causar aquell dia: “La infanta és una persona normal.” La cosa no hauria anat més enllà, però cada vegada que la deixava anar no només Calçada feia cara de murri, sinó que se sentien les rialles del públic.

La periodista, al final, prou llesta amb tot el que estava passant, es va acomiadar, conscient del que havien fet tots plegats, amb un dels presagis més clavats que he sentit mai a la televisió: “Ningú s’oblidarà mai més d’aquest programa.”

Mikimoto també va expressar uns “recels” sobre Marichalar, de família aristocràtica, que en aquells moments feien gràcia però que no anaven desencaminats: “Diu molt poc a favor d’un noble que hagi de treballar. No me’n refio.”

En tot el programa planava en l’ambient la pregunta clau. Si a Espanya no hi ha llei sàlica, com va deixar clar De Fluvià, per què Helena, que era la filla gran, no podia ser reina. I més, si com repetien tots plegats, era una “persona normal”?

Lluis Simon

Dies de glòria

El gran amic de la reina Sofia a la Zarzuela sempre va ser Jaime Peñafiel, durant molts anys un dels bufons de la cort borbònica més estimat per la família. Ara bé, aquest senyor, tan adulador en els seus millors temps, s’ha transformat en una taronja mecànica per als mitjans que viuen de les xafarderies a Espanya, i que no són pas pocs. Pels platós que ell trepitja no creix més l’herba, com si fos el cavall d’Àtila.

Això d’aquesta setmana ha estat ja insuperable, tot i que coneixent el personatge això anirà a més. I nosaltres que ens n’alegrem. L’amic Peñafiel es va enfonsar en la misèria el dia que Felip VI va decidir casar-se amb una plebea. Des de llavors Letícia és com la Fúria de Nicodem, la plaga final que cau sobre la sagrada monarquia per destruir-la. Ell, amb la seva espasa de foc, ha decidit salvar-la. Cal sacrificar la diablessa que sotmet l’actual monarca, i fa temps que escampa a qui el vol escoltar que ja tenen un divorci pactat des de fa anys per culpa d’ella. Només faltaria.

Com que amb tot aquell escabrós i obscur afer i l’escàndol del presumpte cunyat amant de la reina la gent encara no s’ha revoltat contra la perversa Lilit, Peñafiel ja s’ha posat seriós de veritat i ha tret tot l’arsenal assegurant que té fonts més que suficients que corroborarien històries per no dormir.

Probablement l’emèrita Sofia, que sent la mateixa ràbia que Peñafiel per la seva nora, encara li deu passar algun rumor de palau, i l’altre, que viu d’això, ha decidit fer-ne el caldo gros. Resumint, segons ell, ja no podem estar segurs ni que la reina sigui en realitat la mare de la princesa d’Astúries. Segons ell, els òvuls els va donar la germana de la reina, Erika Ortiz, que per a més inri s’acabaria suïcidant per un motiu tant o més cruel que el de les tragèdies gregues. Resulta que un cop concebudes les filles del rei amb la col·laboració de la seva cunyada, aquesta hauria reclamat poder-les veure sovint. La malèfica reina, és clar, s’hi hauria negat i heus aquí el motiu del suïcidi. Entre que aquesta germana hauria mort d’una manera tan tràgica i la relació amb l’altra, Telma, que s’hauria casat com a tapadora amb Jaime del Burgo, l’amor vertader de la reina, ja no sé com aquesta família no està tota sencera vivint en un psiquiàtric.