La República

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

Ja fa unes setmanes alguns programes de xafarderies van donar per fet, amb el periodista Juan Luis Galiacho com a principal informador, quina havia estat la primera “amiga especial” de l’emèrit. Més que amb la seva identitat, desconeguda per molts –Josefa Cotillo Martínez–, en aquesta secció ens vam quedar amb el sobrenom, La Polaca. El primer pensament, és clar, va ser que amb aquest pseudònim havia de ser catalana, la qual cosa hauria estat per a la reina Sofia una doble o triple traïció. Però no. Resulta que el monarca va quedar fascinat per aquesta reconeguda cantant i ballarina perquè en el seu repertori tenia una coneguda cançó tradicional polonesa.

Nascuda a Lavapiés (1949-2010), va ser una folklòrica de renom internacional. Només de veure-la, Joan Carles I, quan ja era monarca, en va quedar fascinat. La relació, pels que la coneixen, va ser rellevant perquè va ser la primera en què Sofia va adonar-se, el 1976, que el seu marit era infidel i va començar a comprendre que bàsicament li esperava una vida de professional de la monarquia, ja que el seu home tindria, com a mínim, una amant a cada port, com els vells mariners. Curiosament el rei i La Polaca es van conèixer en una gran cacera, igual que passaria amb Corinna molts anys després.

La dona no era una qualsevol en el món de l’espectacle d’aquells anys. Havia triomfat amb alguns grans temes, com el clàssic Me va, me va i havia arribat a cantar, com Marilyn Monroe, pel president Kennedy en l’Ed Sullivan Show durant una gira pels Estats Units. Va ser també un actriu reconeguda als anys seixanta, que és quan l’emèrit s’hi va fixar, sobretot en una pel·lícula com Las secretarias (1969), de Pedro Lazaga. Als anys vuitanta la seva popularitat va declinar tot i que va continuar publicant cançons i fent pel·lícules.

Les actrius, cantants i vedets van ser a partir de llavors les amants preferides del rei, com ho demostra la relació amb Bárbara Rey, que ha publicat àudios certificant la seva relació, o l’enamorament amb la jove actriu Sandra Mozarowsky, que va morir de forma misteriosa –caient d’un balcó– quan estava embarassada de cinc mesos. També es va sentir atret i va relacionar-se amb diverses dones de l’aristocràcia espanyola i internacional, però el nombre d’amants es calcula que és de centenars. Fins i tot en aquests darrers temps –ara té 87 anys– també s’han filtrat en els mitjans noms de dones amb les quals podria tenir encara vincles sentimentals.

Fa just cent anys en aquests mateixos dies Marcel·lí Perelló i els seus companys de Bandera Negra preparaven el conegut com a complot de Garraf, que tenia com a objectiu atemptar contra la vida d’Alfons XIII, el besavi de Felip VI. Tot i que, com tants altres, el borbó va acabar a l’exili arran de la proclamació de la segona república, no es pot dir que fos un rei desafortunat, si més no va salvar la vida quan una colla d’enemics, sobretot anarquistes i catalanistes, van estar a punt de liquidar-lo i de canviar, per tant, la història d’Espanya i de Catalunya.

Només amb el complot de Garraf el rei va estar a punt de volar enlaire o de ser abatut dues vegades. Primer havien planificat tirar-li una bomba a l’automòbil mentre passejava per la plaça de Catalunya. Estava tot a punt, però l’operació es va cancel·lar per incompareixença d’un dels activistes. Amb tot, hi havia, és clar, un pla B. Sempre n’hi sol haver un. Com a les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, es tractava de fer volar un tren. En aquest cas no era dels nazis, sinó el que portava Alfons XIII i que havia de passar per la foradada del Garraf. Quan ho tenien tot a punt, el 30 de maig, algú, de dins o fora de l’organització, els va delatar i van acabar tots la presó. Quan va caure Primo de Rivera, van ser amnistiats.

No era la primera vegada que l’odi que aixecava Alfons XIII, i sobretot allò que representava, va estar a punt de deixar-lo fora de combat per sempre més. El 9 de juny del 1905 va ser l’objectiu d’un atemptat al carrer Rívoli de París. Un anarquista dels Països Catalans, Jesús Navarro, camuflat entre el públic a la sortida del Teatre de l’Òpera, va llançar una bomba de fabricació casolana contra la comitiva. Van resultar ferits alguns membres de la guàrdia però tant el rei com el president de la República, Émile Loubet, van sortir-ne il·lesos Això sí, de forma inaudita, el rei, segons algunes cròniques, va posar-se dempeus per cridar visques a la república, la francesa, és clar.

Un any després va ser un altre anarquista, el sabadellenc Mateu Morral, el que va llançar una bomba a la carrossa del rei durant la cerimònia de matrimoni amb Victòria Eugènia. L’atemptat va ser majúscul. Hi van morir 24 persones i quan va ser descobert es va suïcidar. Algunes fonts consideren que també estava al darrere de l’atemptat de París.

El 13 d’abril del 1913, dos mesos després d’haver nascut el seu fill Joan, un altre anarquista, Rafael Sancho Alegre, va disparar tres trets al rei però només va ferir el cavall i va ser detingut. En els interrogatoris va defensar que havia actuat per venjar Ferrer i Guàrdia, afusellat a Montjuïc el 1906.

Joan Carles I continua fent números per col·locar-se ben aviat al capdamunt del rànquing de Borbons cràpules. I no ho tenia fàcil, coneixent com les gastaven els seus antecessors. L’última gesta que hem conegut del nostre emèrit preferit ha sorgit arran de les confessions d’un torero. La connexió entre aquests personatges i la casa reial, que ja vam explicar la setmana passada, és fascinant.

Jaime Ostos, el torejador en qüestió, era un dels amics que tenia el monarca quan aquest encara era el gran príncep franquista i era intocable mediàticament. Físicament, en canvi, li agradava estar tot el dia agafat a les cames d’algú, i no només de les dones es veu. En una part de les memòries d’Ostos, que sortiran publicades aviat, aquest senyor explica la seva millor “corrida”, que no va tenir lloc en una plaça, sinó en una habitació d’hotel en companyia de l’antic monarca i dues “models” contractades per a l’ocasió.

El text que s’ha filtrat és meravellós. “El llit se’ns va fer petit, però quan més a prop estaven els nostres cossos, més confiança vam tenir.” Així explica el torero aquella nit boja de sexe i alcohol i cossos d’homes i dones atrapats entre si sense saber, com en les orgies de l’antiga Roma, qui follava, amb perdó, exactament amb qui. Simplement, tots alliberant-se dels prejudicis i lliurant-se a Dionís i als seus plaers prohibits.

No es coneix el nom de les vedets que van participar en la trobada. Va ser el mateix Ostos el que va convidar el Borbó a l’habitació per afegir-se a una trobada “calenta” de la qual se n’ha parlat i molt en els grans programes de xafarderies, i també en els d’informació general, de les televisions i ràdios espanyoles. Àngels Barceló, a la SER, es va preguntar en directe si no hauria provat l’emèrit el “rabo de toro” perquè amb quatre persones en un mateix llit es pot saber com comença la cosa però segurament no com acaba.

Ha estat tant l’interès mediàtic per saber com va sonar la música d’aquest quartet, que s’ha contactat fins i tot amb l’entorn de l’emèrit, que continua ben exiliat a Abu Dhabi, per saber si hi té alguna cosa a dir. La reacció no ha estat negar-ho. De fet, pel que li queda i per tot el que ja s’ha dit d’ell, no li vindrà d’una tabola més.

Jaime Ostos, que va morir el 2022, va ser una figura icònica dels toros a Espanya, sobretot als anys seixanta, en què la seva vida personal també estava exposada pel seu controvertit caràcter i les diferents relacions de parella que va tenir.

Victòria Frederica continua donant-nos tardes de glòria. Mai més ben dit. Sense ofici ni benefici que se li conegui, la filla de la infanta Helena s’ha convertit en el símbol més admirat de tots els Borjas i Cayetanos que corren per Madrid, aquesta barreja de fatxendes i votants de Vox carregats de quartos que et demanen a crits una plantofada al morro. Ep, i ho diu un pacifista.

La gran dama de la cort madrilenya, que no és ningú més que Díaz Ayuso, és la que més bé connecta amb aquest eixam que de nit no busca mel sinó una cosa més blanca. Aquesta nova movida és tan desvergonyidament fatxa que es troba molt a gust en la zona vip d’un dels clubs de moda com és la llotja de Las Ventas, cridant “Viva España” i “¡Olé tus cojones!”.

En aquest escenari postapocalíptic, la neta del rei ha esdevingut una musa inesperada. La seva imatge apareix ja com a gran atractiu per a la Feria de San Isidro, on tota aquesta troupe de joves adinerats practicaran el seu còctel preferit, la sang a l’arena i l’alcohol a les venes. I si la neta del seu admirat emèrit fa acte de presència en la Babilònia en què s’han convertit alguns locals de Madrid, doncs festa grossa.

Aquests vividors fills i nets de l’Ibex-35, amb més raó que mai, que és la germana del gran Froilà qui els ensenya a ser més i més bons espanyols que ningú. Centenars de milers de dropos la segueixen per Instagram i admiren com totes les marques l’empolainen de qualsevol manera. De moment estem en la fase de la pintura i la moda de coloraines. Després vindran, és clar, els cirurgians per retocar ara aquí i ara allà fins que acabi com un dels molts espantalls que corren per la premsa rosa.

Sembla, a més, que la portin a inauguracions i la passegin per platós amb només una condició: que demostri un coeficient intel·lectual de qualsevol organisme microscòpic. Qualsevol altra persona passaria una vergonya sense precedents, però la seva naturalitat com a representant d’aquells que no han vingut a eixe món a treballar és digna d’elogi. Això sí, va ser prou llesta per aprofitar-se de les targetes black del seu avi.

En vista del panorama, fins i tot puc entendre la mala cara de Letícia cada vegada que ha de compartir escenari amb segons quins elements de la seva família política.

Hi ha un gran disgust a la Casa Reial espanyola per un decret de Donald Trump que ha estat com una bona puntada de peu a allò que no sona. El mateix rei espanyol, sempre tan poruc en temes de política internacional, no se n’ha pogut estar i ha alçat la veu contra allò que considera una vulneració que va més enllà dels drets humans.

No parlem d’immigració, d’aranzels, de política expansionista, de Gaza, dels col·lectius LGTBI+, del nou imperi de les xarxes socials i tot allò que està minant alguns dels grans principis democràtics forjats després de la Segona Guerra Mundial. El rei espanyol ha quedat mut, fins i tot en saber –perquè algú l’hi deu dir– que el nou president dels EUA vol aixecar un complex turístic sobre les terres de dos milions de palestins en el nostre Mediterrani.

De totes les bajanades i amenaces del nou emperador d’Occident, el Neró del segle XXI, només una ha deixat en fora de joc el Borbó espanyol. Parlem, és clar, de la decisió de treure l’idioma castellà del web oficial de la Casa Blanca. Això sí que ha fet pupa. El rei mateix ha avisat que segur que hi haurà una rectificació i que el temps posarà el “seu” idioma al lloc que li correspon. L’obsessió del monarca no és, doncs, que una certa idea de democràcia liberal sigui respectada al país més poderós del món, sinó que la llengua “que no va ser imposada mai a ningú”, en paraules del seu pare, no sigui arraconada de les institucions oficials.

Gràcies a Trump, el nacionalisme espanyol que lidera el seu rei veurà i viurà en la seva pròpia pell com el seu idioma és menystingut i, amb una mica de fortuna, desapareix de les institucions oficials nord-americanes, que han decidit que si tothom es pot entendre en anglès ja no cal gastar ni un cèntim de dòlar en traduccions.

El castellà pot anar morint als EUA amb les mateixes armes que els espanyols intenten liquidar el català, no només als Països Catalans, sinó també a Europa. És un petit premi de consolació, si voleu, però ja tocava que algú fes veure a molts dels nostres veïns que Espanya ja no és ni tornarà a ser mai l’imperi en què no es pon el sol.

La influència de la diplomàcia espanyola i del mateix monarca no ha estat mai capaç de donar un estatus prestigiós a la llengua de Cervantes. De fet, molts migrants de l’Amèrica Llatina amaguen el seu origen fent veure que la desconeixen quan treballen davant del públic.

Aquesta setmana hem hagut d’empassar-nos la visita i el posat presumptament compungit de Felip VI en la commemoració del 80è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz per les tropes soviètiques al final de la Segona Guerra Mundial. Però tant aquest rei com el seu pare i el seu avi, quan encara era viu, són còmplices del silenci de l’Estat espanyol en l’extermini no només d’un milió de persones sinó també de ciutadans catalans i espanyols que tenien una cosa en comú: eren republicans.

I molts republicans, derrotats pels monàrquics de tota la vida liderats per Franco, van viure el mateix malson que molts jueus. Malgrat que les lleis de memòria democràtica intenten recuperar un dels episodis més negres de la història de la humanitat, encara esperem que el follador i el seu fill demanin perdó, com va fer Alemanya en adonar-se de la barbàrie que havia protagonitzat.

Tot i que Felip VI no en va dir res, una desena de catalans, i molts altres espanyols, van ser gasejats a Auschwitz. No hi van arribar per casualitat. L’Estat espanyol va fer tot el possible perquè la Gestapo els detingués i se’ls emportés als seus camps de concentració. La majoria, en aquest terrorífic repartiment, van anar a parar a Mauthausen-Gusen, amb el beneplàcit primer d’Alfons XIII, que vivia a Roma convidat per Mussolini, i de Joan de Borbó, que també tocava el violí mentre els nazis enviaven els seus compatriotes als camps de la mort.

El règim franquista ho tenia, en aquest sentit, tot lligat. El ministre d’Exteriors, Serrano Suñer, i l’enviat de Hitler, Himmler, havien pactat que la solució final que s’havia ideat per eliminar físicament tots els jueus també s’aplicaria a tots els exiliats republicans que fossin detinguts durant l’ocupació de França. Franco i Hitler, en la seva trobada a Hendaia, també s’hi van mostrar a favor. Quan els camps de concentració de la Catalunya del Nord van tancar i els exiliats van haver de buscar-se la vida, molts d’ells van acabar en els trens de la mort.

La Gestapo, com és ben sabut, també va detenir Lluís Companys, assassinat a Barcelona. Tampoc s’ha anul·lat aquell judici sumaríssim i les voreres d’Espanya continuen farcides de persones assassinades. Els hereus de Franco, Joan Carles I i Felip VI, no s’han disculpat mai de res. El pacte de silenci de la Transició continua més viu que mai 50 anys després de la mort del dictador.

Una de les possibilitats que tindria Donald Trump per allargar-se en el poder de forma indefinida als EUA, o a Amèrica com en diu ell, és canviar la Constitució i forjar una nova monarquia. Ara sembla una animalada però d’aquesta manera asseguraria que algun dels seus fills, sobretot el que fa més por (Barron Trump), es quedés en un futur tron mentre el seu imperi s’expandís cap a ves a saber on.

No és una idea tampoc tan estrambòtica i històricament hi ha hagut defensors de la monarquia als EUA. El mateix John Locke, contrari a qualsevol govern absolutista, no veia malament la proposta d’una monarquia constitucional, igual que Alexander Hamilton, ara més famós que mai pel musical que fa anys que triomfa a Broadway.

S’han fet estudis fins i tot per saber qui seria l’actual monarca del país si George Washington, que no va tenir descendència directa, hagués estat proclamat el primer rei dels Estats Units. Hi ha alguns candidats, però es tracta només d’una ucronia divertida perquè la idea de la república encara està molt establerta. Amb tot, la fascinació dels ciutadans per la monarquia ha pujat en els últims temps si tenim en compte com van viure en termes d’audiència televisiva la mort de la reina britànica Elisabet II.

Si Trump es proclamés rei o emperador dels nous Estats Units, amb Panamà i el Canadà o sense, no seria el primer a fer-ho. És prou coneguda la història del californià Joshua Norton (1818-1880), que el 1859 es va declarar monarca del país en una proclamació que va signar amb el nom de Norton I, emperador dels Estats Units. Se’l va conèixer, de fet, com a emperador Norton i també va afegir-se un altre títol que ara seria de plena actualitat, “protector de Mèxic”.

Resulta curiós també que hagués nascut a Sud-àfrica, com Elon Musk –un altre pretendent a un hipotètic tron–. Tot i que alguns el van prendre per boig, Norton va tenir molts seguidors i els comerciants feien l’agost venent figures amb la seva imatge a gent d’arreu del país que volien conèixer tan excèntric personatge. Oficialment va ser reconegut pel considerat cinquè rei de Hawaii, Kamehameha V, fet que encara li va donar més notorietat.

Norton portava el seu propi uniforme d’emperador, signava decrets i feia proclamacions. Poca gent li feia cas, però el dia del seu enterrament a San Francisco una munió de ciutadans van voler acomiadar-lo.

El govern espanyol ha tingut aquest 2025 la pensada de celebrar durant dotze mesos els 50 anys de la mort de Franco. Però han sorgit, heus aquí, alguns problemes, i el més important també comença per F, com el dictador: Felip VI. Què coi fem amb el rei en aquests actes si tots sabem perfectament, des del comunista més recalcitrant fins a qualsevol supervivent de la Divisón Azul, que és el cap d’estat perquè va ser el dictador qui va passar el testimoni al seu pare. Si es presenta el Borbó en una commemoració d’aquestes tots ens preguntarem, és clar, què hi fa. Celebra que el dictador va escollir el seu pare com a futur monarca? La seva mort en un llit? Els “cuarenta años de paz” durant els quals va governar? La rendició dels republicans mentre Franco negociava amb Joan Carles I deixar-ho tot lligat? La repressió que no va aturar-se ni amb el cadàver del generalísimo ben enterrat?

Vist això, Felip VI ja va decidir saltar-se el primer acte oficial perquè ni ell, com a hereu del feixisme que més va resistir a Europa al segle XX, ni els seus secretaris saben ben bé com posar-s’hi. Encara sort que l’emèrit, que és el que en va treure més profit, viu a milers de quilòmetres i ni tan sols l’han avisat. En aquest cas encara faria més basarda per al govern socialista, que pretén celebrar la democràcia assolida, que l’home que va agafar la torxa franquista fes acte de presència en alguna d’aquestes trobades.

La situació és tan surrealista que el PP, l’altre gran pilar del règim, tampoc vol saber res de celebracions de la mort del dictador. Segons Isabel Díaz Ayuso, Pedro Sánchez ha embogit per la pretensió no només de celebrar la mort d’algú sinó de reobrir les ferides de la guerra i tot plegat, una arenga ja molt gastada. També fa gràcia el discurs del ministre de Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, que abans del primer acte oficial, el 8 de gener, va deixar anar que ara es pot votar, opinar i associar-se lliurement “sense tenir por d’acabar en un calabós”, posició que topa amb algunes de les pròpies decisions del PSOE aquests últims temps, en què ha hagut de donar indults i amnisties a presos polítics arran de la persecució de l’independentisme abans i després del 2017. Va ser el mateix Felip VI, amb la genètica prou coneguda dels Borbons, el que va donar el tret de sortida a l’empaitada de sobiranistes. De fet és prou coneguda l’anècdota de Joan Carles I i Franco, en la seva última trobada en el llit de mort del dictador, quan aquest li va demanar que sobretot no es trenqués Espanya.

Quan a Espanya només hi havia un canal de televisió, ens ho empassàvem tot. Recordo a les tardes Vacaciones en el mar, ambientada en un vaixell de creuer de luxe amb un capità que feia de tot menys dirigir l’embarcació. Ho he hagut de comprovar, però efectivament el vaixell s’anomenava MS Pacific Princess. Els principals problemes que tenien els viatgers eren els clàssics de les comèdies romàntiques. Pocs drames i tots acabaven bé.

El nom del vaixell, és clar, em serveix per descriure la pantomima aquesta del viatge iniciàtic de l’hereva dels Borbons Elionor en el vaixell de la marina espanyola Juan Sebastián Elcano, que per ser militar no té ni míssils ni res que se li assembli. A banda de tenir la seva pròpia cabina, ja ens agradaria a tots nosaltres viatjar als ports on s’aturarà la filla del rei i els seus companys. Aquest gener, mentre nosaltres encara patim el rigor de l’hivern, arribarà a Santa Cruz de Tenerife i, després, cap a Las Palmas. Després, ui, sí, quina por, creuarà l’Atlàntic, però atenció els països i les ciutats que visitarà: Salvador de Bahia (Brasil), Montevideo (Uruguai), Punta Arenas i Valparaíso (Xile), Lima (Perú), Panamà, la fascinant Cartagena de Indias (Colòmbia), Santo Domingo i, per si no en teníeu prou, una aturada d’una setmana a Nova York!

Aneu a qualsevol agència de viatges i pregunteu quan us costaria completar una ruta com aquesta durant sis mesos, o proveu d’encarregar-ho vosaltres mateixos per internet. És impossible que trobeu un creuer que us faci aquest viatge de traca. Diuen, és clar, que Elionor haurà de fer les tasques que executen tots els mariners en un veler com aquest. Segur que es llança a l’aigua quan hi hagi una emergència. Com en la sèrie a la qual em referia anteriorment, el més interessant del viatge serà si algun dels soldats rasos, que segur que n’hi ha de ben plantats, aconsegueix entrar a la seva cabina i explorar les seves possibilitats de ser un futur rei d’Espanya. Coses més estranyes hem vist, com una periodista asseguda al tron.

L’emèrit Joan Carles I i Felip VI ja van fer el mateix viatge amb el mateix vaixell amb l’excusa de millorar la seva preparació militar. Saben perfectament, doncs, que no naveguen per l’oceà mariners com Francis Drake, que va tornar bojos els galions espanyols que navegaven pel Carib al segle XVI. Posats a aprendre l’ofici de militar, l’hereva s’hauria d’haver dirigit cap a aigües més turbulentes, com les d’Etiòpia. Allà sí que aprens a fer de soldat.