La República

Comunicació

Miquel Riera Planas

Arriba La República

Un nou setmanari serà al quiosc a finals d’abril amb l’objectiu de consolidar-se com a capçalera de referència de la Catalunya republicana

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

Carnet de La República

El nou setmanari sortirà a un preu de 2 euros al quiosc i a 2,50 els diumenges juntament amb El Punt Avui. El projecte neix amb voluntat de fidelització del lector. Amb aquest objectiu, s’ha engegat una campanya al web www.LRP.cat per obtenir el carnet de La República i subscriure-s’hi. Les tarifes de subscripció són de 72 euros anuals per a l’edició en paper i digital, i 12 euros anuals en el cas de la digital.

Una de les apostes de La República és buscar complicitat amb el lector per mitjà de propostes de participació professional oberta en àrees com ara el disseny de portades i les il·lustracions i acudits. També s’engegarà una campanya al territori sota el lema “Vols que et vinguem a presentar La República?”, per tal que els col·lectius i entitats interessades a conèixer el projecte puguin organitzar actes de presentació.

La monarquia

Lluis Simon

‘Felip VI Superstar’

Les monarquies només tenen sentit si realment són d’origen diví, una cosa que es donava per descomptada a l’edat mitjana. Amb el temps n’hi ha que no només han donat per feta aquesta concepció inicial sagrada, sinó que han volgut anar enllà, o sigui demostrar-la. En l’Església catòlica un historiador, teòleg o fins i tot periodista ho té força clar. Jesús en persona va passar el seu testimoni a Pere, que va ser el primer papa. A partir de llavors va començar la nissaga de pontífexs que ha arribat fins avui dia.

La qüestió dels reis és molt més complexa però alguns autors il·luminats han arribat a la conclusió que totes les grans cases reials europees, també la dels Borbons, provenen, agafem-nos fort, del rei David, triat per Déu per guiar les tribus d’Israel a la salvació. David té l’avantatge o inconvenient que tant val com a rei per als jueus com per als cristians.

Del llinatge de David també provenia, agafat amb pinces com sabem tots, Jesús de Natzaret. I heus aquí, com deia aquell, que hi ha dues línies d’investigació que portarien la sang de David o directament la de Jesús a Europa, sobretot a través de Carlemany, d’on acabarien sortint tots els grans reis, reines i prínceps del continent. Ho defensa Joaquín Javaloys i alguns altres historiadors amb poca credibilitat però que han fet soroll entre els seus seguidors i sobretot a les xarxes.

Segons ell, una família noble jueva –cita noms i cognoms– provinent de l’actual Palestina i descendent directa de David s’hauria instal·lat a l’edat mitjana als actuals territoris de França. Allà s’hauria emparentat amb el futur emperador de gairebé tot Europa. A la llarga els fills, nets, besnets i rebesnets van acabar confluint a França en els borbons, l’origen diví del qual molts no discutien. I qui és l’últim gran Borbó que encara regna? Felip VI. Tan hereu de Jesús per alguns com el papa Francesc, i per això li podem dir Superstar.

Però si aquesta línia d’investigació no us convenç, encara en tenim una altra, amb els Sang Grial i els càtars pel mig. Ho sosté Peter Berling quan va aclarir que la relíquia que buscaven els nazis a Montserrat no era en realitat un objecte sinó la descendència directe de Jesús, la sang reial. Ell mateix, o un descendent, hauria arribat a la costa francesa fugint dels romans per acabar fundant la família que unes quantes generacions després esdevendria en la coneguda dinastia carolíngia.

La monarquia

Lluis Simon

Com més cosins, més...

Els monàrquics italians (en queda algun entre el públic?) han perdut el seu “últim” rei. Ells el coneixien com a Víctor Manuel IV, successor d’Humbert II, però la trista realitat és una altra. Víctor Manuel era conegut com el de Savoia i encara gràcies. Parlem d’un aristòcrata vingut a menys amb una trajectòria, com a bon membre d’una casa reial europea, farcida d’escàndols, des d’acusacions d’assassinat fins a comissionista en la venda d’armes passant per tràfic de dones.

Amb un historial com aquest i amb dècades a l’exili, un dels seus grans amics no podia ser ningú més que Joan Carles I, un dels seus múltiples cosins entre els Borbons. Quina parella. Un antic membre de les cases d’Aosta i Savoia, Amadeu I, va ser rei d’Espanya tres anys (1870-1873) abans de la proclamació de la Primera República, que va ser presidida, i això és notícia, per un català, Estanislau Figueras.

Víctor Manuel va fugir del seu país el 1946 cames ajudeu-me després del triomf dels republicans en el referèndum. El seu avi havia estat un feixista declarat. Quin resultat se’n podia esperar? L’hereu espanyol també va viure anys d’ostracisme a l’estranger mentre Franco se les empescava per assegurar el futur del seu règim amb alguna fórmula que li convingués. Els dos pretendents tenien amics comuns, com el conegut Mohamed Reza Pahlevi, xa de Pèrsia, vividor, traficant d’armes i també conegut per les escandaloses festes que organitzava en un hotel a Teheran.

Víctor Manuel va ser testimoni, fins i tot, del tret que va clavar el rei espanyol al seu germà Alfonsito (14 anys) en l’exili portuguès. L’italià, més viu que ningú, va amagar la seva pròpia arma. “Si no, segur que m’acusen a mi”, explica en un recent documental que es pot veure a Netflix. “Després de l’accident va trucar Franco i va dir: «El convertiré en rei.»” Dit i fet.

Víctor Manuel també va tenir el seu propi episodi tràgic amb una arma de foc. El 1978, a Còrsega, en plena baralla, va treure la carabina i va disparar dos trets que van ferir un turista alemany, Dirk Hammer, que va acabar morint per les ferides. Va passar sis mesos a la presó. Ja de gran, l’aristòcrata, i devia fer bé, va començar a malfiar-se de Joan Carles per la manera com mirava la seva dona, l’esquiadora Marina Doria, amb qui es va casar, com ha de ser, a Las Vegas (1970). “Fins llavors havíem tingut molt bona relació, però tot va canviar.”

La monarquia

Lluis Simon

La infanta que ‘treballa’

Vam parlar la setmana passada de la infanta Helena. No ha fotut ni brot a la vida però s’ha de dir, en favor d’ella, que tampoc s’ha vist emmerdada en cap procés judicial. Tal volta és més desperta del que sembla. La seva germana, en canvi, va sobreviure al cas Nóos perquè és la filla de qui és. En la majoria dels documents que signava Urdangarin també hi havia la seva rúbrica. Va al·legar desconeixement, tot i que sempre s’havia dit que de les dues germanes del rei ella era la diligent.

De Cristina se n’ha parlat sobretot aquests últims temps, del judici i ara de la separació amb el penques del seu marit, però durant molt de temps molts súbdits l’admiraven perquè, segons ens deien, “treballava”. I on ho feia? A Catalunya. Sí, entre nosaltres. A la institució més monàrquica que hom pot conèixer. La nostra Caixa de tota la vida. Hi va començar a anar el 1993 i amb gran esforç en va arribar a ser la directora de l’àrea internacional. El 2013, just quan va esclatar l’escàndol judicial, cobrava 238.000 euros a l’any.

El 2013, per fugir del soroll espanyol, la germana del rei va decidir exiliar-se a Suïssa. L’entitat catalana li va apujar el sou fins als 480.000 euros, perquè pogués pagar una escola privada als seus quatre fills i el lloguer d’una petita mansió al barri més luxós de Ginebra (60.000 euros). Del pressupost públic en van sortir 300.000 euros més per a la seguretat de tota la família. La casa és gran.

Aquestes xifres no van passar desapercebudes ni pels accionistes de l’entitat bancària, que ximples no són. El 2016, en plenes protestes sindicals per l’enèsim ERO i per les condicions laborals, en la junta es va qüestionar com era possible que la infanta, investigada en una causa judicial, s’emportés aquell pastís. L’excusa de l’entitat per no acomiadar-la va ser que la infanta ja no treballava a l’entitat sinó a la seva fundació. Quin tripijoc.

Finalment, el 2020, quan CaixaBank ja havia canviat la seva seu al País Valencià fugint de la Catalunya antimonàrquica, Cristina va deixar la fundació no sense assegurar-se abans un altre lloc de treball ben suculent del qual ja en parlarem. Els seus assoliments en l’àrea de relacions internacionals i de la fundació són invisibles. Les males llengües deien que es passava tot el matí llegint llibres.

La monarquia

Lluis Simon

Una ‘persona normal’

Aquesta setmana hem celebrat un dels moments històrics i més brillants de la televisió catalana. El monumental homenatge que va i els seus col·laboradors van fer a la infanta Helena al Persones Humanes de TV3 (20 de gener del 1994). S’ha de dir que la trama ja venia d’abans perquè a cada programa podíem veure, sense un motiu aparent per a qualsevol espectador despistat, una imatge de la infanta de fons, com si fos un quadre de Miró.

Aquell dia l’aposta per fer un monogràfic de la filla gran del rei va acabar, ja ho sabem, amb Jordi Pujol demanant disculpes a la Casa Reial. Però va valer la pena. Helena, amb trenta anys, estava a punt de casar-se amb Jaime de Marichalar. “De tant veure-la sola i trista que ja ens l’havíem fet nostra”, va etzibar Calçada només de començar, mirant la foto que exhibien en cada programa. La cosa prometia i la bola es va anar fent gran.

El convidat del dia era Àngel Colom, que com a republicà va sucar-hi pa, però la gran estrella, davant fins i tot la sorpresa del conegut presentador, va ser la periodista Teresa Berengueras, convidada al costat d’Armand de Fluvià per comentar i fer tertúlia del compromís de la infanta. Va ser ella la que va insistir unes quantes vegades en la frase que més furor va causar aquell dia: “La infanta és una persona normal.” La cosa no hauria anat més enllà, però cada vegada que la deixava anar no només Calçada feia cara de murri, sinó que se sentien les rialles del públic.

La periodista, al final, prou llesta amb tot el que estava passant, es va acomiadar, conscient del que havien fet tots plegats, amb un dels presagis més clavats que he sentit mai a la televisió: “Ningú s’oblidarà mai més d’aquest programa.”

Mikimoto també va expressar uns “recels” sobre Marichalar, de família aristocràtica, que en aquells moments feien gràcia però que no anaven desencaminats: “Diu molt poc a favor d’un noble que hagi de treballar. No me’n refio.”

En tot el programa planava en l’ambient la pregunta clau. Si a Espanya no hi ha llei sàlica, com va deixar clar De Fluvià, per què Helena, que era la filla gran, no podia ser reina. I més, si com repetien tots plegats, era una “persona normal”?

Lluis Simon

Dies de glòria

El gran amic de la reina Sofia a la Zarzuela sempre va ser Jaime Peñafiel, durant molts anys un dels bufons de la cort borbònica més estimat per la família. Ara bé, aquest senyor, tan adulador en els seus millors temps, s’ha transformat en una taronja mecànica per als mitjans que viuen de les xafarderies a Espanya, i que no són pas pocs. Pels platós que ell trepitja no creix més l’herba, com si fos el cavall d’Àtila.

Això d’aquesta setmana ha estat ja insuperable, tot i que coneixent el personatge això anirà a més. I nosaltres que ens n’alegrem. L’amic Peñafiel es va enfonsar en la misèria el dia que Felip VI va decidir casar-se amb una plebea. Des de llavors Letícia és com la Fúria de Nicodem, la plaga final que cau sobre la sagrada monarquia per destruir-la. Ell, amb la seva espasa de foc, ha decidit salvar-la. Cal sacrificar la diablessa que sotmet l’actual monarca, i fa temps que escampa a qui el vol escoltar que ja tenen un divorci pactat des de fa anys per culpa d’ella. Només faltaria.

Com que amb tot aquell escabrós i obscur afer i l’escàndol del presumpte cunyat amant de la reina la gent encara no s’ha revoltat contra la perversa Lilit, Peñafiel ja s’ha posat seriós de veritat i ha tret tot l’arsenal assegurant que té fonts més que suficients que corroborarien històries per no dormir.

Probablement l’emèrita Sofia, que sent la mateixa ràbia que Peñafiel per la seva nora, encara li deu passar algun rumor de palau, i l’altre, que viu d’això, ha decidit fer-ne el caldo gros. Resumint, segons ell, ja no podem estar segurs ni que la reina sigui en realitat la mare de la princesa d’Astúries. Segons ell, els òvuls els va donar la germana de la reina, Erika Ortiz, que per a més inri s’acabaria suïcidant per un motiu tant o més cruel que el de les tragèdies gregues. Resulta que un cop concebudes les filles del rei amb la col·laboració de la seva cunyada, aquesta hauria reclamat poder-les veure sovint. La malèfica reina, és clar, s’hi hauria negat i heus aquí el motiu del suïcidi. Entre que aquesta germana hauria mort d’una manera tan tràgica i la relació amb l’altra, Telma, que s’hauria casat com a tapadora amb Jaime del Burgo, l’amor vertader de la reina, ja no sé com aquesta família no està tota sencera vivint en un psiquiàtric.

Lluis Simon

Princesa per decret

D’aquí a uns dies, el 21 de gener, aquells que en tinguin ganes –aquí no m’hi trobaran–podran celebrar el 47è aniversari de la publicació al BOE del reial decret sobre els títols i denominacions que corresponen a l’hereu de la corona espanyola, que primer va ser Felip i ara és Elionor, la princesa de moda a les revistes del cor espanyoles. El decret el va signar, amb aquella alegria seva, Joan Carles I, que sabia perfectament què representava, sobretot a Catalunya.

Elionor, com va fer el seu pare, acumula al nostre país un grapat de títols nobiliaris amb els quals pot anar per Espanya i pel món demostrant que serà difícil que ens la traiem de sobre, sobretot per les bones. La futura reina, això parlant sempre en teoria, és la princesa de Girona, tot i que a la nostra ciutat la majoria de ciutadans no la volem veure ni en pintura, com s’ha vist en les últimes trobades de la fundació que porta el seu nom. S’ha demanat, de fet, que la fundació canviï de nom i que l’Estat retiri el títol simbòlic a la jove pretendent borbònica.

Però Elionor no només llueix amb pretès orgull el seu títol gironí. Gràcies al decret del 1977 també és oficialment comtessa de Cervera, duquessa de Montblanc i senyora de Balaguer, distincions fixades ara per llei i que van crear monarques de la corona d’Aragó durant l’edat mitjana. Tal volta ja seria hora de girar full perquè fins i tot alguns membres del llinatge borbònic ja les havien deixat d’utilitzar. Els tres municipis han demanat en els últims anys que la princesa, sobretot després del referèndum del 2017, deixi de portar aquests títols, però la Casa Reial sempre ha contestat que els porta amb “honor”, tot i que de moment no s’ha pogut acostar a les viles en qüestió per temor a la rebuda d’uns “súbdits” que o bé són republicans, o bé independentistes o bé les dues coses al mateix temps.

Alguns plens dels ajuntaments ja van intentar, sense èxit, que Felip VI, quan era príncep, deixés d’utilitzar aquells títols, que amb el d’Astúries –allà són ben feliços– ja en feia prou, però el futur rei no només no ho va fer sinó que el 1990 va aconseguir que l’Ajuntament de Girona, en aquell moment “socialista”, el proclamés oficialment príncep.

Lluis Simon

Caterina d’Aragó i el seu gran cunyat

No ha estat Letícia, evidentment, la primera reina espanyola a llançar-se en braços d’un cunyat. El món és, de fet, tal com el coneixem per una relació entre cunyats que va fer esclatar tots els equilibris de poder coneguts fins a l’edat mitjana en tots els bocins imaginables.

El dia que els Reis Catòlics van acordar el casament de la seva filla petita, Caterina d’Aragó, amb Artur de Gal·les (1489), que havia de ser el futur rei d’Anglaterra, no sabien quins daus havien tirat sobre el tauler europeu. Tres anys després, Artur va morir prematurament, i heus aquí que Caterina, reclosa durant set anys, es va acabar casant, sí senyor, amb el seu cunyat, Enric VIII (1509), una jugada que va acabar desembocant en el succés més dramàtic i rellevant del segle XVI.

Caterina, molt popular entre els seus súbdits, no va tenir cap fill mascle, i Enric VIII va demanar el divorci al·legant precisament que la seva dona era la seva cunyada, com si no ho hagués sabut des del principi. Quin penques! En resum, com que el papa Climent VI no va accedir a signar el divorci, el rei anglès va decidir crear la seva pròpia església, contra l’opinió del seu gran assessor i amic Thomas More, que va ser decapitat. El cisma encara dura avui dia, i Carles III és la veu de Déu entres els anglicans, i el papa Francesc, entre els catòlics. I tot plegat perquè el rei es va enamorar d’Anna Bolena, matrimoni que també, no es podia saber, va ser anul·lat i ella executada. Es va casar amb quatre dones més. Una secta fundada bàsicament per l’addició al sexe del seu líder. No va ser ni la primera ni l’última.

L’única filla que va sobreviure del matrimoni entre Caterina i Enric, Maria Tudor, va intentar portar Anglaterra i Irlanda un altre cop pel camí del catolicisme, sobretot arran del seu matrimoni amb Felip II de Castella, però els seus esforços van ser revertits per la seva successora, la més jove i popular Elisabet I, un dels grans símbols de la casa Tudor.

Retrat de Caterina, al lloc web de la Real Academia de la Historia espanyola

Lluis Simon

Els Borbons i les amnisties

Ara que molts amics de la dreta i la ultradreta estan histèrics perquè el seu Borbó preferit des del 3 d’octubre del 2017 haurà de signar, peti qui peti, la llei d’amnistia, haurien de recordar o ser informats que aquesta família reial, farcida de vividors i folladors, ha donat tantes amnisties al llarg de la història que costa portar-ne el compte.

Més enllà que Joan Carles I es beneficiés de les que es van fer durant la Transició, ja que hauria pogut acabar en un tribunal com els militars argentins, els seus avis i rebesavis també van deixar la seva empremta amb mesures de gràcia que ara deixarien molts articulistes de Madrid sense respiració.

L’inútil de Ferran VII i la seva filla, la insaciable Isabel II, van amnistiar condemnats i presos de tot l’Estat, sempre per motius polítics i per suavitzar les posicions de revolucionaris diversos, començant pels carlistes. Isabel, fins i tot, va aprofitar el seu casament, com es feia a l’edat mitjana, per perdonar els sentenciats o encausats per motius polítics d’abans del 1846.

Alfons XII, després de la restauració monàrquica, va ordenar una “amnistia total” per als encausats per la rebel·lió militar del 19 de desembre del 1874. N’hi va haver una altra, el 1890, contra tots aquells que havien falsejat resultats electorals, que era com funcionava aquell invent del bipartidisme de Cánovas del Castillo. Alfons XIII també va signar amnisties per a condemnats per delictes d’opinió i d’expressió, o sigui gent que bàsicament estava en contra de la unitat de l’Estat i l’exèrcit i que ho havia escrit obertament. Encara el 1914 i el 1916 n’hi va haver de més àmplies fins i tot per a aquells que havien estat condemnats per sedició o rebel·lió, paraules que aquí a Catalunya coneixem prou bé. Van ser totes lleis limitades i insuficients, però un rei rere l’altre les van anar signant.

Isabel II va haver d’aprovar una amnistia només d’arribar al tron per evitar mals majors

Lluis Simon

Felip VI, l’últim croat d’Occident

Com a dirigent occidental, Felip VI va condemnar amb gran celeritat les accions terroristes de Hamas que van provocar la guerra que es viu al Pròxim Orient. Després, com tants d’altres, es va oblidar dels civils de Gaza, allò tan conegut dels morts de primera i de segona. El Borbó té una relació excel·lent amb els dirigents de l’Estat d’Israel i el moviment sionista. De fet, li han reconegut fins i tot el títol simbòlic de rei de Jerusalem, un anacronisme que ve del temps de les croades i que desconeix gairebé tothom.

Com sempre, fins i tot en aquests detalls nobiliaris que es remunten a mil anys, els Borbons han volgut deixar clar que és Felip el monarca de la ciutat sagrada, tot i els dubtes històrics d’aquesta reivindicació, que corresponia, com tantes d’altres, a la corona d’Aragó. El primer que el va ostentar va ser Alfons el Magnànim, gràcies a la seva conquesta de Nàpols. Un cop els musulmans van expulsar els cristians de Jerusalem i tota Palestina, aquell regne va passar a ser simplement una terra promesa i inabastable. Amb tot, el títol, com l’energia, no va desaparèixer, sinó que es va anar transformant fins que va quedar afegit com un accèssit a la corona napolitana. Alfons, de fet, va viure a Nàpols gairebé tota la seva vida, i un dels seus grans objectius va ser sempre mantenir aquell territori, fins al punt que es va oblidar d’afers de la corona molt més rellevants.

El fill d’Alfons va ser, és clar, Ferran el Catòlic, que va passar a ser també el rei de Jerusalem. Ferran, però, va fer coses molt més rellevants, primer de tot casar-se amb Isabel, unir Aragó i Castella i crear un imperi certament temut arreu. Nàpols i Jerusalem van quedar vinculats per “dret de conquesta” a Ferran i, per tant, a Aragó, no pas a Castella. Per a la corona espanyola aquest títol pertany a Felip VI perquè considera que l’origen ve de Ferran quan aquest estava casat amb Isabel, però Alfons ja l’havia assolit el 1441 quan el va heretar de Joana II, reina de Jerusalem entre el 1414 i el 1419.

Felip VI, amb el president d’Israel, Reuven Rivlin