La República

El mercat de la premsa escrita en català disposarà d’una nova publicació a partir del mes que ve, el setmanari La República. La capçalera arribarà als quioscos el 28 d’abril amb un número zero i començarà a distribuir-se amb periodicitat setmanal a partir del 26 de maig, els dissabtes al quiosc en solitari i els diumenges amb El Punt Avui. La República està editada per la societat laboral Maig 2011 (editora també de L’Esportiu de Catalunya i L’Econòmic) i té amb una plantilla inicial de quinze periodistes, que compartiran local amb la redacció d’El Punt Avui. El projecte també té previst incorporar en les pròximes setmanes una llarga llista de col·laboradors d’opinió, il·lustradors i crítics de diverses disciplines, combinant firmes de prestigi amb noves veus.

El setmanari està dirigit pel periodista i historiador Carles Ribera i el director adjunt és el també periodista i historiador Pere Bosch. Segons aquests responsables, la capçalera neix per oferir un punt de trobada mediàtic per a un republicanisme arrelat com a opció. “Catalunya no és cap república encara, però la Catalunya republicana existeix des del moment que més de dos milions de ciutadans se senten còmodes amb el concepte, i volem fer una publicació que normalitzi aquest marc de referència ideològic i cívic”, explica Ribera.

La República serà, per tant, un setmanari que posarà un accent especial en la política, però seguint un criteri de revista d’informació general. “Orientarem també el focus cap a àmbits com ara la cultura, el territori, les noves tecnologies, els joves i infants i l’oci, en definitiva tot allò que ha de tenir una revista normal per a una república normal”, explica Pere Bosch. En aquest sentit, l’equip redaccional arrenca amb una voluntat de fer periodisme de fons i, en aquest sentit, cada número contindrà un dossier central, diversos reportatges de temàtiques diverses i entrevistes. També tindrà, entre d’altres, seccions fixes dedicades al públic jove, a l’oci i a la monarquia, aquesta última amb visió crítica i irònica.

Felip VI, fill de Joan Carles I i net bastard de Francisco Franco, va tenir la barra d’acostar-se a l’antic camp de concentració nazi de Mauthausen per participar en la commemoració dels 80 anys de l’alliberament d’aquest camp de concentració, on van acabar molts exiliats catalans i de la resta d’Espanya després de la Guerra Civil.

La visita del Borbó va obviar alguns fets no només rellevants sinó transcendentals per a la història del nostre país. La majoria de presos que hi van acabar eren exiliats republicans que en arribar a França van formar part de brigades internacionals per lluitar contra el mateix feixisme que els havia expulsat del territori espanyol. El rei espanyol va oferir, com si res, la bandera rojigualda al monument que homenatja els exiliats republicans, un dels principals símbols contra el qual havien lluitat els que van morir dins d’aquelles parets.

La presència dels reis al camp de concentració, tot i que ell forma part dels vencedors que van enviar a la mort la major part d’aquella gent, s’ha venut en els mitjans espanyols amb una de les paraules de moda d’aquests últims temps: la reconciliació. Aquest presumpte retrobament és un dels grans enganys de la monarquia espanyola. Molts dirigents nazis van passar pels judicis de Nuremberg mentre a Espanya el franquisme feia neteja de qualsevol oposició política i instaurava la seva pròpia versió del decret de Nova Planta a Catalunya.

Franco, amb l’aquiescència de Hitler, va declarar apàtrides tots els republicans espanyols que van anar a parar als camps de concentració nazis. Felip VI es va voler fer algunes fotografies amb familiars de les víctimes, però no va fer cap menció a l’antic dictador ni va demanar perdó pels seus crims de lesa humanitat.

Els mitjans espanyols, és clar, van fer seguidisme de la visita del monarca. Alguns, els més banals, es van fixar en el vestit de la reina i altres van destacar la suposada humanitat del monarca en la visita d’un indret terrorífic. Però Espanya s’hauria d’avergonyir i no ho ha fet mai. Els americans van haver de creuar tot l’Atlàntic per alliberar aquell camp al costat de soldats anglesos i francesos. I van ser els soviètics, l’arxienemic comunista de Franco, els que van alliberar els jueus d’Auschwitz.

Espanya va estar, com ha passat històricament, al costat dels malvats i el mínim que podria fer el seu rei és demanar perdó. Espòiler: no ho farà mai.

No hi ha hagut papes espanyols, però sí dels nostres. Quan érem tot un imperi, no com ara. Calixt III (Xàtiva) va ser el primer papa dels Països Catalans. No va arribar al Vaticà per casualitat. Alfons el Magnànim va jugar-hi un paper determinant. De fet, Alfons de Borja, el nom del futur pontífex, va ser durant molts anys el seu servent. Va ingressar en la cancelleria reial el 1417 i des d’allà va començar la seva trajectòria meteòrica com a promotor de negocis de la cort, regent i vicecanceller.

El monarca el va nomenar canceller de l’Estudi General de Lleida, però el seu salt a l’arena internacional va arribar durant les seves gestions per resoldre l’enèsim cisma. Borja va dirigir en persona les operacions per tombar la resistència de l’últim bastió. I heus aquí que va obtenir una altra recompensa reial: el bisbat de València (1429). Poca broma. Com si fos un autèntic 007 al servei de sa majestat, va intervenir en tots els grans conflictes d’aquells anys, fins i tot per resoldre crisis amb la corona de Castella, per conquerir el regne de Nàpols o per liderar l’ambaixada catalana al concili de Florència.

El seu poder a Itàlia va anar en augment. El 1444 va ser nomenat cardenal, encara al servei del Magnànim. Es va envoltar de servidors dels Països Catalans en el seu camí cap a la “glòria”. Finalment en el conclave del 1455 va ser escollit papa com a successor de Nicolau V. Va fer el seu jurament d’inici del papat en la seva llengua materna, la catalana. Això sí, va prometre que esborraria de la faç de la terra els heretges seguidors de Mahoma. Va fracassar. Va ser just llavors quan Alfons va perdre el control sobre el “seu” papa, que embolcallat amb l’omnipotència del càrrec va anar a la seva. Va pretendre recuperar Constantinoble amb una croada que no va tenir el suport d’Alfons. Els turcs van aprofitar la divisió dels prínceps europeus per fer-se forts.

Es van obrir altres fronts diplomàtics al bisbat de València i a Nàpols. El papa havia de fer equilibris entre els interessos italians i els catalans, i la relació amb el Magnànim es va refredar després de 40 anys de col·laboració mútua. Ambdós van morir el 1458, amb pocs mesos de diferència.

Calixt, amb tot, no havia perdut el temps a Roma. Entre els col·laboradors que s’havia endut de la corona catalanoaragonesa hi havia el seu nebot Roderic de Borja, que acabaria essent el futur papa Alexandre XVI. El poder dels Borja es va anar assentant en uns anys en què els historiadors reconeixen que el català va ser una llengua imprescindible a l’epicentre del món occidental al segle XV: el Vaticà.

Un jutjat obliga l’Ajuntament de Girona a penjar una imatge o un bust de Felip VI “en un lloc preferent de la sala de plens.” En aquesta secció hi estem a favor. Ni que sigui per portar felicitat als senyors de Vox que van presentar la denúncia. Ho entenem. El seu regidor no pot dormir a les nits sense veure la cara del seu preciós Borbó cada vegada que va a un ple. Ja sabem què en pensaria Freud, d’aquesta petita obsessió, però això ho deixarem per a un altre dia.

Anem, doncs, a penjar el Borbó, una expressió que sempre hem defensat des de la Revolució Francesa, la que va portar la llibertat que ens hem donat tots els europeus. O això diuen els llibres d’història.

Hi ha diverses possibilitats, totes prou gracioses, per col·locar el retrat del monarca espanyol a la sala de plens. La més atractiva és homenatjar-lo a l’estil de Xàtiva. En el museu de la vila de la Costera tenen penjat Felip V del revés per recordar el genocidi que va perpetrar durant la guerra de Successió. Diu alguna cosa l’ordre judicial sobre com s’ha de col·locar Felip V? Cap per avall i tots contents. L’amic de Vox, si d’alguna manera se sentís ofès, pot col·locar-se també amb els peus enlaire i veurà el seu rei de forma ben natural.

Si no es vol copiar el model de Xàtiva sempre podem acudir a una dels arts populars més arrelades als nostres temps, els grafits. Que sapiguem, el jutge tampoc ha dit que un cop penjat el rei no pugui ser decorat de qualsevol forma, ja sigui per Banksy, o algun altre que hi vulgui posar un segell irreverent, però de qualitat. Això sempre. Fins i tot es podria convocar un referèndum per conèixer l’opinió dels ciutadans sobre quin objecte es podria dibuixar sobre la cara del Borbó perquè el retrat acabi expressant la seva identitat real, la de la seva família o la de la corona espanyola en general.

Mireu si n’hi ha, de temes. Genocidi, corrupció, sexe o imposició lingüística i cultural. Això només per començar, però també es pot homenatjar el surrealisme de Dalí pintant la seva cara com si fos una roca esberlada del cap de Creus o aprofitar Temps de Flors per adornar-lo amb una corona de cards i ortigues i un collar de males herbes, les més fotudes de matar.

Si l’opció preferida és col·locar un bust lluent enmig de la sala de plens, doncs se’n demana un del Valle de los Caídos i se’l modela amb la cara del Borbó d’ara. S’estalvien quartos, que això la dreta segur que ho aplaudeix, i queda reflectida la línia de continuïtat entre un cap d’estat i l’altre.

Festa grossa avui a Sevilla. Es decideix el campió de copa, un trofeu que a Espanya és una oda als Borbons des de la seva creació, el 1903. Els aficionats culers que han assistit a les diferents finals en la darrera dècada ho saben prou bé. S’han esgargamellat xiulant himne i el monarca, però fins i tot això ha estat en perill. Javier Tebas i Esperanza Aguirre van proposar que se suspenguessin els partits quan la Marcha real fos ultratjada de manera evident.

El trofeu ja es va crear descaradament per honorar la monarquia. De fet, l’actual copa va ser la continuació lògica d’un campionat que s’havia celebrat el 1902 conegut per l’afició com copa de la Coronació. Calia que el poble celebrés l’ascens al tron d’un altre borbó, Alfons XIII, quan va arribar a la majoria d’edat. I després ens demanen que no barregem política i esport.

Per a més inri, la idea la van tenir uns catalans, els germans Joan i Carles Padrós, fundadors del Real Madrid. Calia que aquella coronació fos comparable a les que tenien lloc a Londres quan un monarca britànic arribava al Palau de Buckingham. El Barça i l’Espanyol van viatjar a Madrid per jugar el nou torneig, juntament amb el Club Biscaia i dos equips de la capital espanyola, el Madrid FC –el nom de l’actual Real Madrid– i el New Football Club. En una de les semifinals es va jugar el primer Barça-Madrid de la història, que va acabar amb victòria catalana (1-3). La final es fer jugar en la vigília de la coronació. Curiosament va ser un duel internacional entre bascos –el Biscaia– i els jugadors del Barça, amb victòria dels primers. El trofeu està les vitrines del museu de l’Athletic.

A partir del 1903, la competició va esdevenir copa del Rei i en la dictadura, copa del Generalísimo. Durant la Transició es va recuperar la denominació reial per al trofeu, no només per al futbol sinó pràcticament per a tots els esports, un fet que no passa a cap altre lloc del món.

Amb tot, la jugada no ha sortit amb el temps tan rodona com els seus promotors van imaginar. La presència del rei, sobretot aquests darrers anys, ha provocat xiulades monumentals, especialment en la final del 2015 al Camp Nou, quan les aficions del Barça i l’Athletic es van unir per completar durant els 48 segons que va durar l’himne una de les xiulades més formidables que es recorden en un camp de futbol. Felip VI, amb cara de funeral, va desitjar en aquells moments la fi del món.

De la Guerra de Successió se n’ha parlat del dret i del revés, però una de les coses més fascinants de les seves conseqüències són les pantagruèliques cessions que va fer la corona de Castella amb un únic objectiu: tenir sota control els catalans. Bé, no només això. Es tractava de començar, o intentar-ho, el procés d’assimilació dels seus ciutadans i del seu fet diferencial. Va preferir, a canvi d’una ingent cessió de territoris i drets als seus eterns enemics internacionals dels segles anteriors, que no se li escapés en cap cas la corona dels Països Catalans i tenir-la sota el domini absolut de la casa reial dels Borbons.

En el Tractat d’Utrecht i en els posteriors acords que va signar, Felip V, per evitar que les potències europees i sobretot el pretendent Carles i l’exèrcit anglès mantinguessin les aspiracions sobiranistes catalanes, va enviar a la paperera de la història moltes de les grans conquestes dels seus antecessors i també de la mateixa Corona d’Aragó al Mediterrani.

Va cedir, és clar, un dels grans punts estratègics de la Península, Gibraltar, als anglesos. Encara ara els espanyols reclamen el retorn del penyal sense recordar que gràcies a aquella cessió el seu Borbó va poder imposar el Decret de Nova Planta. Els anglesos també es van quedar Menorca, però això va ser peccata minuta. El pretendent Carles, a canvi de renunciar al tron de Castella i Aragó, va veure com li tocava la grossa. Els espanyols li van concedir d’un dia a l’altre els Països Baixos, el Ducat de Milà, Nàpols, Flandes i Sardenya. I tot perquè no posés els peus a Barcelona!

Portugal també va tenir el seu premi: la colònia de Sacramento. Tan desesperat estava Felip V per fer caure Barcelona i la resta de ciutats rebels, que els castellans van haver de reconèixer a contracor el Regne de Prússia i van cedir Sicília a Savoia i Sardenya a Àustria i la coneguda barrera flamenca va quedar en mans dels Països Baixos. La corona britànica, a canvi de no enviar tropes ni naus a defensar Barcelona, també va enredar els enviats de Felip V en les negociacions i va trencar finalment el monopoli comercial de Castella amb les seves colònies. L’esperit emprenedor dels anglesos, no tan preocupats per la conversió religiosa de les futures colònies com els castellans, ben aviat va marcar la diferència. Espanya i França, l’altra monarquia dels Borbons, ben aviat van entrar en una profunda crisi. Castella havia mantingut Catalunya però es va quedar sense cap més territori del seu imperi a Europa.

Joan Carles I ha resolt finalment que no deixarà passar per alt les insinuacions sobre com s’ha enriquit des de la seva arribada al tron. Ha passat a l’acció. No només per salvar el seu presumpte honor, el poc que li queda. Els que el coneixen i el visiten comenten que un avorriment sense precedents s’ha instal·lat al desert que l’ha acollit aquests darrers anys.

Com els antics aristòcrates que passejaven pels palaus de la Rússia dels tsars, Joan Carles enyora la fama, la glòria, l’estima i l’honra de l’era daurada del joancarlisme. No només això, vol salvar de les cendres la seva reputació abans que sigui massa tard.

Heus aquí que ha començat una última croada perquè els antics súbdits tornin a la idea principal del seu regnat: va ser l’home que va portar la democràcia a Espanya. Per això, passaran pels tribunals, si escau, tots aquells que han explicitat o han denunciat fets que són prou coneguts i que han envermellit tota la seva nació.

Ha començat pel senyor Revilla, que era un amic de l’ànima. President de Cantàbria, populista de manual i anticatalanista gents dissimulat, no ha parat de reclamar que l’emèrit torni a Espanya, passi pels tribunals i pagui els milions que li pertoquen. L’antic polític haurà de demanar perdó si no vol acabar en un tribunal per recordar alguns fets que han estat denunciats sobretot en grans mitjans internacionals.

I la següent és Corinna. S’ha afartat el seu antic amant de les entrevistes, els pòdcasts i els documentals en grans plataformes en què la seva antiga enamorada recorda, entre d’altres moments gloriosos, com entraven maletes i maletes de bitllets a La Zarzuela i com el monarca, amb la seva pròpia màquina, els comptava i els guardava.

Sembla que allò que més desitja és que l’aristòcrata alemanya li torni els famosos 65 milions de dòlars que ella s’hauria quedat. No sabem si és la millor decisió portar aquesta qüestió a un jutjat. Algú preguntarà realment d’on vénen aquesta carretada de doblers. Si va ser un regal dels àrabs al rei, no haurien d’haver acabat formant part del patrimoni de l’Estat espanyol? Les gestions “diplomàtiques” d’un cap d’estat es paguen al comptat i en negre al senyor en qüestió?

Malgrat la seva avançada edat, el monarca, assessorat per la seva biògrafa oficial –Laurence Debray–, ha resolt que els presumptes atacs al seu honor tindran ara conseqüències judicials. Ens divertirem.

A la Casa Reial, això del creuer de luxe de l’hereva al tron se’ls està escapant de les mans. Per molt que escampessin als quatre vents que les aventures marítimes es tractaven d’una part més de la seva formació militar dins l’exèrcit de la marina, ja vam avisar aquí mateix que tot plegat era una maniobra més de propaganda i exaltació del règim borbònic.

Ara bé, el tret els ha sortit per la culata. La presència d’Elionor, que de nit diuen males veus no dorm precisament sola en una cabina de Juan Sebastián Elcano, és mel per a les abelles que flairen diner rosa. Així, en alguns indrets la seva arribada ha propiciat el ressorgiment d’una professió mai prou valorada, la dels paparazzis. En plena crisi de les revistes de crònica social i també de molts programes de la televisió porqueria, hi ha hagut ordres d’enxampar al preu que sigui la modèlica princesa espanyola en situacions comprometedores. I la cursa continua.

Això ha provocat aquestes darreres setmanes, segons expliquen els cronistes monàrquics, una opereta sense precedents. Tota la seguretat de la Casa Reial, diplomàtics, enviats de diferents ministeris i agents locals perseguint fotògrafs per tot arreu per evitar qualsevol imatge de l’hereva que no fos amb l’uniforme oficial. Abans d’arribar a les conegudes fotografies del biquini, es veu que ha passat de tot. Negociacions per evitar que es publiquin amb pressions i diners –dels fons reservats, suposo–, demandes contra agències, persecucions diverses i fins i tot negociacions amb revistes com la mateixa Diez Minutos per saber què, com i quin era el material que es publicaria. Visca la llibertat d’expressió.

Les imatges, de fet, no tenen cap més importància. El que sorprèn és l’obsessió perquè no sortissin a la llum, com les que van aparèixer d’un centre comercial o d’un carnaval brasiler on la noia anava molt ben acompanyada per un dels formosos mariners de l’embarcació.

La princesa ja hauria de saber fa temps com les gasten fotògrafs i periodistes de malnom en aquest subgènere de la crònica social. Al seu avi, en els seus millors temps, el van enxampar en un vaixell a Itàlia amb el membre a l’aire. Com és tradicional, la Casa Reial va fer tot el possible per evitar que “la cosa” s’exposés en cap revista, però com que en la vida, com deia el doctor Cabezas, tot té un preu, les imatges van acabar en un desplegable a tot color.

Fa just cent anys, una aristòcrata hongaresa poc coneguda, Maria Josepha de Iturbe, es va convertir en l’hereva oficial de la Casa Imperial de Mèxic. En alguns sectors, allò va ser tota una sorpresa, sobretot perquè, si hi ha una república al món orgullosa de ser-ho, és la mexicana. De fet, no dubta a enfrontar-se públicament als Borbons pel genocidi comès durant el “descobriment”. Amb tot, hi va haver un temps en què va ser un regne independent tan monàrquic com qualsevol altre.

Va ser, qui ho hauria dit, un militar d’ascendència basca el que va ser proclamat gran emperador del país. La història d’Agustín de Iturbide y Aramburu, que va entrar triomfalment a Mèxic el 1821 havent derrotat les tropes colonials espanyoles, és poc coneguda. Segurament perquè els mexicans no tenen cap interès a fer propaganda del seu passat monàrquic.

L’emperador no només va acabar abdicant sinó que va ser afusellat. Això sí, aquell home, fill d’un navarrès de Peralta i d’una dona d’Oiartzun, va estampar la seva signatura en l’acta que proclama la independència del país, va fer un primer disseny de la bandera nacional i fins i tot va batejar tot el país amb el nom de la capital, Mèxic. No podia ser, en cap cas, que es mantingués la denominació de Nueva España. Fins i tot Simón Bolívar, molt allunyat de les idees polítiques d’aquell emperador, va aplaudir la seva audàcia.

El 1824 va ser condemnat a mort després d’un petit exili a Europa. El seu retorn no va ser ben rebut, tot i que ell va creure que el veurien com un salvador. Malgrat això, la línia reial no es va extingir. Quatre dècades després del seu afusellament, va arribar a Mèxic Maximilià d’Habsburg i va establir un segon imperi. Va adoptar un net de l’antic emperador basc i un cosí per garantir la continuïtat del llinatge, però aquell invent només va durar tres anys. El 1867 va ser afusellat.

Alguns descendents dels Iturbide van acabar escampats pel món, com ara la citada Maria Josepha, neta del primer emperador. I la cosa no acaba aquí. L’hereva s’havia casat amb un oficial austrohongarès i un dels seus descendents és Maximiliano Götzen-Iturbide, un empresari que viu a Austràlia. Mai ningú li havia fet cap cas, ni a Mèxic ni als antípodes, però el 2011 el papa Benet XVI el va rebre, efectivament, com el “legítim hereu al tron de Mèxic.” Així doncs, els seus fills i nets encara conservaran la utòpica esperança de crear un tercer imperi mexicà. Ànims a tots.

Els espanyols han situat l’accés a l’habitatge com un dels grans problemes que han d’afrontar, sobretot els joves. Però segur que n’hi ha per a tant? Els més alts representants de l’Estat deuen veure aquesta crisi com un mite inventat o un malentès. Els Borbons, per exemple, deuen ser els primers a sorprendre’s que els joves i sovint no tan joves no puguin comprar o llogar la casa dels seus somnis. Segur que és una fal·làcia de la premsa republicana i separatista. Nosaltres, pensen, si tenim un problema amb l’habitatge és precisament que en tenim en excés i, per tant, segur que tot el regne és un paradís farcit de domicilis adients per a tots els súbdits.

La família reial, ho sabem, viu al palau de La Zarzuela. Hi ha tantes habitacions que fins i tot la reina Sofia no s’assabentava quan Joan Carles I entrava per qualsevol porta amb alguna de les seves amants. Felip VI hi té els seus despatxos. També en té la reina i hi ha habitacions de sobres i un pavelló separat que es va fer aixecar pel rei quan era príncep. De bon començament diria que, amb aquest edifici aixecat al segle XVII i molt més imponent que La Moncloa, la corona espanyola podria sentir-se més que satisfeta.

Però no. I heus aquí perquè internament deuen negar-se a creure qualsevol problema amb l’habitatge a l’Estat espanyol. Així, també a Madrid, Felip VI gaudeix del Pavelló del Príncep, una mena de residència privada en què se suposa que treballa o es reuneix amb altra gent. Per si no n’hi hagués prou encara, hi ha a la capital espanyola un altre palau oficial que pot usar quan convingui, el Palacio Real.

A Palma hi ha el conegut Palau de Marivent. No van a un apartament o a un hotel com els altres mortals. Tenen tota la residència centenària a la seva disposició, tot i que el seu antic propietari volia que fos un museu. Mala sort. A Mallorca també gaudeixen de l’Almudaina, antiga residència dels sobirans de la Corona d’Aragó. A Barcelona tampoc s’estan de res. Quan apareixen per Catalunya reposen al Palau Albéniz, reservat únicament per a les seves activitats.

Quan arriba el mal temps i cal una escapada a les Canàries, els borbons també hi tenen, només faltaria, la seva pròpia residència de vacances, La Mareta, a Lanzarote. La va aixecar el rei de Jordània Hussein I i als anys vuitanta la va regalar a Joan Carles I a canvi de ves a saber què. Coneixent tant l’un com l’altre i els tèrbols negocis diversos de l’emèrit a l’Orient Mitjà, no devia ser gratuït.