Banyoles reivindica les pesqueres de l’estany
Des del 2004, l’Ajuntament ha rescatat la propietat de cinc dels vint edificis singulars que hi ha a la vora del llac
Ara estan rehabilitant la Gimferrer per recuperar-ne l’aspecte que hauria d’haver tingut el 1948
La restauració de la pesquera Gimferrer Garriga ha tornat a posar al centre de l’actualitat les pesqueres de l’estany de Banyoles, un patrimoni arquitectònic i històric singular –protegit amb la categoria de bé cultural d’interès nacional (BCIN)–, ben consolidat en la iconografia més coneguda de la ciutat. Les pesqueres són un bé comunal dels banyolins, però a la pràctica la propietat és privada, perquè, formalment, l’Ajuntament les té cedides. En les últimes dècades, però, el consistori ha anat arribant a acords per rescatar-ne cinc i fer-se’n càrrec directament, amb l’objectiu de conservar-les en bon estat i, en alguns casos, rehabilitar-les i donar-hi un nou ús. L’actual equip de govern no amaga la intenció d’anar-se adjudicant més pesqueres quan sorgeixi l’oportunitat per fer-ho.
Des que el 2004 es va restaurar la pesquera d’en Lero (la primera que va tornar a mans públiques) per convertir-la en oficina de turisme, no s’havia fet una intervenció de tanta envergadura en aquestes vint edificacions com la que s’està executant a la Gimferrer. Pressupostades en 110.000 euros, aquestes obres no tenen com a objectiu atorgar a la pesquera l’aspecte original del 1874 (l’any que es va inaugurar), sinó la forma que pretenia donar-hi l’arquitecte Francesc, Paco, Figueras, quan el 1948, amb motiu del canvi d’amos, els nous propietaris li van encarregar reformar-la a fons.
L’aspecte desitjat
Aquell popular arquitecte, molt influenciat pel racionalisme, havia proposat un projecte que, un cop començades les obres, es va anar modificant a gust dels propietaris. La idea primigènia, però, es va conservar en els arxius municipals –Figueras també va ser arquitecte municipal– i ara s’ha rescatat, entre altres raons –explicava el regidor d’Urbanisme, Albert Tubert–, perquè és l’única mostra d’arquitectura racionalista de què disposa la ciutat. El més rellevant de la intervenció actual és l’afegitó de la pèrgola a la part superior de l’edifici (vegeu les imatges a la pàgina següent), constituït per quatre pòrtics de pilars d’obra, quatre bigues i set rastells de fusta. Consegüentment, se n’elimina la teulada. Per la seva banda, a la passarel·la que connecta el passeig de vora l’estany amb la caseta, s’hi fa una barana molt baixa, d’obra. Si es compleixen els terminis previstos, la pesquera es podrà reestrenar d’aquí a poques setmanes. La intenció del consistori és fer-la servir per a actes culturals o de protocol de petit format (la planta baixa només té 64 metres quadrats de superfície).
Les compensacions
El rescat de la Gimferrer es va concretar el 2018 i no va transcendir la compensació que va donar l’Ajuntament. Sí que se saben els imports per al traspàs de la Malagelada (15.000 euros) i l’Agustí (20.000 euros). La primera s’aprofita com a oficina dels àrbitres en les regates. La segona, a la pràctica torna a estar en mans privades, ja que l’Ajuntament la va cedir al Club Natació Banyoles. La cessió va ser possible perquè la caseta (aixecada el 1901 i de només 28 metres quadrats) està situada en una zona qualificada d’equipaments. A més, ha quedat absorbida per l’ampliació de les instal·lacions del club, que s’està completant. Segons l’acord de cessió, el club ha de destinar la pesquera a usos esportius, d’oci i socials. A més, en el pacte s’obria la porta a la possibilitat que de tant en tant la caseta pogués ser visitada pel públic en general i la pogués aprofitar el Consorci de l’Estany.
Pla especial
Malgrat les accions empreses a les pesqueres, no hi ha cap norma global que en reguli l’ús. Aquest dèficit es vol cobrir amb un pla especial específic, que s’inclourà en el nou pla general d’urbanisme de la ciutat, actualment en procés de tramitació.
Només n’hi ha una que conservi l’aspecte original
R. Estéban
Les pesqueres es van construir entre el 1818 i principis del segle XX. El 1931, l’Ajuntament va decidir no permetre que se’n fessin més. Totes han estat objecte de modificacions al llarg del temps, amb una excepció, la Mata. Situada a la banda sud de l’estany, i de tan sols 9 metres quadrats de superfície, manté l’estructura de quan la van edificar, el 1910. És de les cinc que han tornat a mans de l’Ajuntament, però no està previst que s’hi doni un ús a curt termini perquè és massa petita. El seu valor rau –assenyala l’equip de govern– en el fet que permet veure com eren la majoria de les pesqueres en un primer moment: unes edificacions molt senzilles on guardaven els estris de pesca i amarraven l’embarcació. Tot i que la primera llicència es va atorgar el 1818, les més antigues de les que han sobreviscut són força més modernes: la d’en Malagelada (del 1865, tot i que l’aspecte actual es deu a les reformes del 1992) i la Marimon i la Gimferrer (totes dues del 1874), mentre que l’última que es va construir va ser la del Rector (1927).
Amb el pas del temps, la utilitat de les casetes va anar abandonant la pesca i s’hi va anar imposant l’ús social, fins al punt que tenir-ne una va esdevenir un segell distintiu entre la classe dirigent local. En les concessions es va establir que els traspassos només es podien fer entre parents directes. Actualment, la taxa municipal que han de pagar els amos és, de sortida, 858 euros anuals, als quals cal afegir 6,90 euros per metre quadrat de superfície. Com que des del 1996 estan protegides com a bé cultural d’interès nacional, en la modalitat de jardí històric, qualsevol modificació en l’arquitectura que s’hi vulgui fer s’ha de sotmetre a l’examen del Departament de Cultura.
