Fragilitat i incertesa de la joventut

A Les amigues d’Àgata, pel·lícula de quatre joves directores catalanes que aborda la fi de l’adolescència viscuda entre la vitalitat i la malenconia, Elena Martín encarna Àgata, que viu un moment de crisi i, per tant, de canvi que fa que tingui la necessitat de distanciar-se de les seves amigues de sempre per tenir altres experiències i crear altres vincles afectius. Concebuda, com en el cas de Les amigues d’Àgata, com un projecte de final de carrera de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, Júlia Ist està dirigida per Elena Martín, que també interpreta la protagonista, Júlia, estudiant d’arquitectura: una altra jove en un moment de crisi, canvi i noves expectatives. Aquest moment ve determinat per la marxa de Júlia a Berlín amb una beca Erasmus. Si a Les amigues d’Àgata, la ruptura d’un grup va gestant-se i percebent-se en el capteniment d’Elena Martín, a Júlia Ist se sent des del primer moment (en una escena tensa a l’interior d’un cotxe en què la directora s’observa en plans tancats) que alguna cosa està a punt de trencar-se: Júlia, encara que no li acabi de dir clarament, vol deixar el seu xicot, molest perquè ella se’n va a Berlín.

El cas és que podria pensar-se que Àgata i Júlia són un mateix personatge o dos de molt semblants amb els quals, evitant formes discursives i la declaració explícita d’intencions, s’explora en el fet de ser jove (com un estat d’experimentació, de mudança, de desig i d’incertesa) a la vegada que, concretant-ho en el present, s’assaja un retrat de la confusió i potser de la frustració de certa joventut europea actual, aquella que accedeix a la universitat, però amb les limitacions creixents de les classes mitjanes. Júlia arriba a Berlín i sent estranyesa al pis on habita, a la universitat, a la mateixa ciutat, que aleshores és filmada com un paisatge difuminat, imprecís, d’acord amb la subjectivitat de la protagonista. Desubicada, inadaptada, perduda i entristida, manté vincles amb el seu món català (sembla repensar-se la relació amb el xicot, conversa amb una seva amiga, Carla Linares, també present a Les amigues d’Àgata) fins que comença a conèixer gent a Berlín, es muda a un pis millor, participa en un projecte d’arquitectura i sent una atracció per un noi.

Mentre el paisatge urbà sembla fer-se més definit i acollidor, és el moment de les festes, d’un enamorament vague, de noves complicitats possiblement efímeres, d’abandonar-se al present, de simular tombar-se al sol sobre un pont en una de les escenes més inspirades del film. Tanmateix, som lluny, posem per cas, de la vitalitat una mica frívola d’Una casa de locos, aquella comèdia francesa sobre un estudiant Erasmus a Barcelona, on hi fa menys fred que a Berlín. Potser perquè el film de Cédric Klapisch és del 2002 i, per tant, realitzat en un moment de més optimisme. També perquè, en un registre molt diferent i amb una voluntat estilística que s’afirma d’una manera tan clara com poc ostentosa a la seva òpera prima, Elena Martín té una altra mirada: transida de malenconia, conscient d’una fragilitat que fins s’esbossa en els moments més vitals de Júlia.

A banda del fet que el film llueixi més amb els joves berlinesos, la conclusió amb el retorn a casa, que segella la incertesa del futur o el confinament de tants joves a l’àmbit familiar després de períodes de fuga, resulta d’una significativa coherència amb un film que, acordat a l’experiència de la protagonista, pot semblar mancat d’una certa intensitat. Potser és el preu d’aquesta coherència.