Opinió

memòria

albert tarrés

Breu record d’octubre

Recorda que ell era petit i amb la seva família van anar d’excursió a Puigcerdà. Recorda que des d’allà van passar la frontera amb França. Recorda que caminaven per una pista de terra. A l’altra banda, a poques passes, hi havia una botiga, i ell, el meu pare, va demanar que li compressin una joguina. Una gallina que ponia un ou.

Recorda que als anys cinquanta aquí no es veien joguets com aquest, però potser s’equivoca. Aquí suposo que vol dir Girona. Em fa gràcia que recordi aquella gallina mecànica que en algun moment de la vida del meu pare es va perdre. Aquell joguet, en la seva memòria d’adult, no té menys importància que la situació que va generar tot seguit a la frontera. Quan la travessaven en direcció oposada, de tornada a Espanya, la Guàrdia Civil es va fixar en l’objecte i el va confiscar. Estava prohibit passar absolutament res. Ni tan sols aquell souvenir infantil; una curiositat per ensenyar als companys d’escola: una gallina ponedora d’imitació.

Joguet insignificant

No recorda que es posés a fer rebecs, però ho sap perquè els seus pares, posteriorment, ho explicaven sovint. El cas és que va aconseguir que li retornessin el que era seu. És difícil de dir si l’acció de protesta era purament innocent, sense consciència del poder de l’autoritat militar. O si era una reacció instintiva en resposta a una nova prova que el món posava a una criatura. En tot cas, aquell joguet era prou insignificant perquè la Guàrdia Civil permetés quedar-se’l a un marrec carregós. D’altra banda, en aquell moment, en aquella frontera, potser va deixar de ser tan insignificant.

Potser durant el camí cap a casa el meu pare escoltava els seus, de pares, comentant la situació més com una temeritat que com una victòria gairebé còmica. Amb els anys l’anècdota era repetida durant alguna reunió familiar, en un ambient d’immobilitat política de la qual moltes famílies no n’eren conscients. I ara el meu pare m’ho explica com si s’hagués despertat d’un somni. Semblaria que hagués caminat per aquella pista de terra des de la frontera durant tota la seva vida, entre el nen i l’home adult.

En la memòria dels altres també vivim el present. Aquest primer d’octubre, un mes que em fa recordar Miquel Pairolí, anirem a viure’l.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia