Teatre

Crònica

teatre

Ni Carles Santos ni sis bemolls

El comiat artístic de Carles Santos va reunir la plana major d’actors i directors artístics, al Lliure

Del “Santos, cabró!” cridat per Mónica López des de prosceni amb teló per alçar als aplaudiments finals i sense salutacions, no hi va haver ni una sola referència explícita a la mort i al buit que deixa la desaparició del músic a l’escena avantguardista. Un Santos (sense el Santos), ideat per Montse Colomé i Anna Llopart, no va projectar ni un sol retrat que l’identifiqués, però hi era contínuament el seu aroma sonor present. I quan va aparèixer el piano, un llum prim zenital que il·luminava les tecles. No calia externalitzar el dolor. Però si Santos es va negar còmicament a l’ús del si bemoll en un dels seus passatges més celebrats, els artistes hauran d’aprendre a sobreviure’l. Dissabte, al Lliure, va ser un primer pas, en què va destacar més l’empatia provocativa i brillant d’en Santos al dolor. Tot i que l’acció de l’artista arrossegant-se cap a la llum (que en un altre capítol podria semblar surrealista brossiana) en aquella ocasió va plasmar el pes de la pèrdua.

Fa un mes i mig de la mort de Carles Santos, i els teatres de Barcelona han trobat l’oportunitat de fer-li un comiat a dalt d’escena. Una acció irrepetible a la qual es van sumar una quarantena de col·laboradors habituals d’aquest artista lliure, sempre forçant la lògica, la interpretació, per provocar l’espectador. Com qui escombra les sabates de dona (siguin amb talons o sabatilles) prosceni avall, la història fa baixada. Una labor d’un Antoni Comas que es va lliurar, aquest cop, de cantar sota l’aigua o cap per avall. El pas del temps implica l’oblit dels referents. La cultura s’entesta a mantenir-los. Només el piano, un instrument silenciós segurament per primer cop en una obra amb Santos pel mig, oferia la presència més concreta de l’artista.

La seva veu, la seva imaginació, la seva desconstrucció de l’escena, de la partitura, del text, componia en realitat un calidoscopi sonor més que discurs entenedor. La manera de crear de Santos es reproduïa dissabte en aquest patchwork intuïtiu d’escenes. La forma, sempre enjogassada, permetia un cara a cara entre Pep Cortés i Francesc Orella (de quines maneres es pot tocar el piano per sorprendre el respectable?). O un combat entre la negació al si bemoll d’Anna Ycobalzeta i el duet posterior d’Ilona Schneider i Claudia Schneider. El Lieder Camera de La pantera imperial van protagonitzar l’instant més fúnebre i que es va elevar contraposat al joc de cànon impossible del Sextet de Jordi Molina. Sol Picó hi va tenir una presència breu. Com Àngels Margarit. O tantes altres. Agustí Fernández no va tocar el piano i només va arrencar fulls de partitura.

El sector artístic se sent obligat a acomiadar el seu antic company. És com un ritual en què es descobreixen intimitats, es cusen històries en públic i hi ha un plor que redimeix i encoratja. El 4 de desembre, dia de la mort de Santos, els directors de teatres es trucaven per dir-se què podien fer per honorar-lo. Dissabte, se saludaven, també a la platea de la Fabià Puigserver, Lluís Pasqual (Teatre Lliure) amb Xavier Albertí (TNC). Però també Hermann Bonnín (La Seca) i Pep Pla (CAET), entre molts altres. La proposta no podia ser similar al que van rebre molts altres. Perquè la llibertat de Santos obligava a donar-li un toc d’espectacle. A obviar el dol i, sí, també el si bemoll. El comiat és un exercici que Lluís Pasqual defensava i que admetia la casualitat de trobar una oportunitat al Teatre Lliure per una baixa imprevista de programació (a causa d’un desafortunat accident d’un dels components de Cirque Inextremiste).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia