cultura

Novel·la

Lluís Llort

Quan el futur era a tocar

Si una road movie és una pel·lícula en què un o més personatges viuen una sèrie d’experiències fent un viatge i, de manera més o menys explícita, en paral·lel és un camí iniciàtic o de rememoració, com s’ha de dir quan passa en una novel·la? Poc importa. A La Casa de la Selva, Joni D. ens ofereix això, el passeig matinal que fa per tot de viaranys de Collserola el Panxo amb el seu gos, Roc. “Per alguna raó, avui, 2 d’agost del 2014, començava a recordar la vida que havia amagat en un racó del cervell durant anys”, hi llegim.

El Panxo, que el 2014 és un home madur, va ser el que ara en dirien un antisistema, però en l’època més combativa, tot just enterrat el dictador. Una vida al límit, d’acció directa, d’excés vital, passions polítiques, de futur, energia, consum de drogues, amors de curta volada, sexe de tota la nit, molotovs, armes dutes a peu travessant la frontera clandestinament, amistats que semblaven indestructibles... Fins que els cercles es tanquen i cal fugir, exiliar-se. A Mèxic? Sí, però ben endins, a la selva, i trobar el refugi entre els braços de la Susana. I plantar el campament a la Casa de la Selva, idíl·lica i aïllada.

Passen els anys i el cicle vital es compleix: neix un fill de la Susana i el Panxo, però els amics moren en la distància, on encara existeix una Barcelona, tan diferent però tan enyorada. I la Susana també marxa, sense poder tornar. El Panxo sí que pot, i ho fa. “Estava rovellat, mig cremat; era un cotxe vell, d’una altra època... Com ell... D’una altra època.”

Una època convulsa que, tot i el pas dels anys, encara val la pena evocar, i tant, mentre la natura de Collserola t’acompanya, i el refilet dels ocells, i culls mores i beus d’una font, i cau un xàfec. Collserola no és la selva, en el present recordes el passat i en el passat tenies esperança en un futur millor. “L’esperança d’un futur blanc. Un futur que els allunyés del passat. Aquell havia estat el desig d’aquella generació. Una generació perduda, que va saltar a l’abisme quan va arribar el desencís. Una generació voluntariosa, entregada, inexperta i desposseïda. [...] Se’n van sortir foradant-se els braços, la major part [...]. Això si és que algun d’ells veritablement se’n va sortir.”

Un actiu del moviment llibertari

Joni D. (Barcelona, 1968) està vinculat al moviment llibertari i a propostes de recuperació de la memòria històrica més recent. El 2010 va debutar en això d’escriure amb Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80, que recollia les seves memòries de joventut, i després va arribar Grups Autònoms. Una crònica armada de la Transacció democràtica (2013). El 2015, també amb Tigre de Paper, com ara, va publicar la seva primera novel·la curta, La Torre de la Serra, en què, com a La Casa de la Selva, des de la ficció feia un recorregut aturant-se en diversos fets històrics que l’han marcat.

En aquest segon lliurament de recuperació d’instants històrics, personatges i reflexions, cal destacar el bon ritme i la mesura: l’autor sap quan cal canviar de tema per evitar el pamflet –tot i que en algun moment s’hi acosti– i, el més difícil, fer-ho amb una subtilitat que manté inalterable el corrent d’un rierol –no és ni pretén ser una novel·la riu, però en molts aspectes ho podria ser– narratiu que ens permet una lectura fluida. En això també hi té veure la correcció tècnica general, tot està molt a lloc, sense abusos ni mancances. “A la Casa de la Selva el futur era a tocar, no hi pensàvem més enllà de cinc o sis dies.”

La casa de la selva
Joni D.
Editorial: Tigre de Paper Barcelona, 2017 Pàgines: 104 Preu: 12 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia