Art

Cultura

exposició

Barceló es fa desitjar

La Fundació Palau de Caldes obre una exposició amb una setantena d’obres de l’artista mallorquí, que ha volgut honorar el poeta en l’any del seu centenari

Barceló i Palau es van conèixer fumant un porro de marihuana i parlant de la bogeria d’Artaud

El poeta Josep Palau i Fabre va voler conèixer l’artista Miquel Barceló un fred dia del 1996. El va anar a veure al seu taller d’Artà, on va quedar embadalit amb les seves peces d’argila crua. No estaven sols a l’obrador. Algú va encendre un porro de marihuana que va anar passant de boca en boca. També per la de Palau, que, tot i que es va trobar prou còmode en la situació, va acabar reconeixent que era la primera vegada que en fumava. El cas és que l’ambient es va excitar prou per parlar d’Antonin Artaud, que de bogeries i de drogues en sabia un munt. Palau i Barceló van connectar bé. Palau se’n va anar, però la seva poesia es va quedar allà dins de l’estudi de Barceló, que la va començar a devorar per després definir-la així: “Admirable, nova, fresca i jove.” El jove Palau ja era un nonagenari.

Una dècada després, Barceló va recordar la visita, amb les seves sucoses anècdotes, en un correu electrònic que va enviar al director de la Fundació Palau, Eduard Vallès, i que es va llegir en un homenatge al poeta al Palau de la Música Catalana, el 2005. Ara aquest text regna imprès per primer cop a la paret que condueix a l’exposició de l’artista mallorquí al centre cultural que vetlla pel llegat del prohom, a Caldes. Per fi, l’exposició que havia somiat Palau del seu estimat Barceló és una realitat. Durant anys el va perseguir per atreure’l al seu cau d’art i de memòria del Maresme, inaugurat el 2003. Hi ha cartes que en donen fe. Barceló no li va fer cap lleig. Senzillament, no va aconseguir trobar mai el moment en la seva atapeïda agenda.

Ara l’ha trobat. El poeta ja és mort (se’n va anar el 2008), però aquest any és prou especial per honorar-lo. Se celebra el centenari del seu naixement. Si alguna cosa no tenia sentit fer durant l’Any Palau, explica el seu comissari, Manel Guerrero, era una gran exposició que s’ocupés d’ell, ja que encara és massa recent, i difícilment superable, la que es va fer el 2000 a l’Arts Santa Mònica de Barcelona. En lloc de Palau, Barceló.

El Barceló que va col·leccionar per tenir-lo representat al seu centre: cinc gravats de la inabastable sèrie Lanzarote. El Barceló que el va emocionar quan li va regalar una aquarel·la dedicada de la Divina comèdia de Dante, i al qual va lloar per aquest projecte d’il·lustracions en un article a l’Avui de títol A sang i fetge, amb una punyent crítica a la societat catalana, de modernitat postissa a pareu seu, pel fet de no captar els valors universals d’un artista tan arrelat al seu territori. Per a l’exposició temporal, no tenia temps; per fer-lo feliç amb un obsequi, sí.

Fam de creativitat

Guerrero i l’equip de la Fundació Palau, amb Maria Choya al capdavant, van trobar totes les facilitats i més per organitzar l’exposició. No va caler repetir-li allò que Barceló sabia des de feia temps. Que, junt amb Perejaume, era la nineta dels ulls de Palau. Que Palau l’admirava per la seva fúria experimentadora. Que Palau veia en ell un digníssim successor de Picasso, l’obsessió de tota la seva vida. Que Palau veia en ell un digníssim successor d’ell mateix, per la seva fam de creativitat.

“Tot el que li hem demanat ens ho ha concedit”, diuen Guerrero i Choya. “Tot” vol dir obra i més obra per omplir les parets. En total, 68; les més antigues es van originar a mitjan anys noranta i les més noves voregen el present. La tria l’ha feta Barceló. Tot procedeix de la seva col·lecció personal. Tot ha sortit directament del seu taller de París, on no tornarà fins al setembre, quan s’acabi l’exposició. Hi ha alguna peça inèdita. L’artista ha tingut el gest de manera “absolutament desinteressada”, conscient que la fundació del seu amic no té els recursos per satisfer la grandesa de cap creador del seu nivell. El comissari de l’Any Palau i la directora de la fundació s’han vist amb cor de demanar. Per exemple, obres fidels al ser del poeta. Obres de tall eròtic. I hi són. Barceló les ha enviat ben content. “Volíem que l’exposició fos de Barceló però, alhora, molt Palau. L’artista ens ha entès i ha fet la selecció pensant en Palau en tot moment.”

Barceló ha entès que hi ha certa iconografia en la seva producció artística que el vincula amb Palau. El pop, l’animal amb el qual sempre s’ha volgut associar, és la imatge del recorregut expositiu. Animal intel·ligent, mestre del camuflatge i proveït de tantes potes que són les mans que Barceló i Palau haurien volgut tenir per poder fer alhora tantes i tantes coses que el cap els suplica que facin. Dos creadors “insaciables”, que en diu Choya.

El fons marí, dins del qual s’oxigena el Barceló submarinista, té molta presència en la mostra. També ha trobat el seu espai un objecte tan íntim com és el quadern d’idees que surten a raig de la ment del pintor, encara inacabat. I un exèrcit de dibuixos que serveixen de patró per als brodats que fa la seva mare, i que a Barceló tant li agrada dir que són una obra compartida (de sang i de fetge). Una altra munió de dibuixos mossegats per tèrmits (la bellesa que germina d’allò més invisible). Una colla de retrats i d’autoretrats que invoquen ànimes més que no pas cossos. I un altre quadern, el que Barceló va fer servir per elaborar el logotip de l’Any Palau, amb proves fallides i un ball de signes que beuen tant de Miró com de Picasso per acabar erigint un retrat del poeta.

Què ha exigit Barceló per acceptar l’exposició? Que el muntatge fos senzill, net d’escrits que puguin interferir en la mirada dels visitants (més enllà del text que rememora el primer contacte que va tenir amb l’homenatjat). I que el títol apel·lés a un vers seu, el darrer del poema de L’aventura: Pregon desig, en què s’invoca la fondària d’una il·lusió humana. La de Palau: exposar Barceló.

No tot ha estat perfecte. Barceló no ha pogut compaginar les seves obligacions amb la inauguració de l’exposició. Però s’ha compromès a visitar-la abans de l’estiu. Aquí se l’espera. Palau, per lluny que sigui, també.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia