Revolta canina humanista

Isle of dogs no és la primera pel·lícula stop motion de Wes Anderson. Ho és El fantàstic Mr. Fox, que, basada en un relat de Roald Dahl, narra com la comunitat animal es revolta contra uns grangers per defensar una guineu que, per instint, no pot evitar robar gallines. Isle of dogs també mostra una insubmissió animal, si bé, com pot suposar-se, els gossos tenen un caràcter antropomòrfic. Sigui com sigui, fent o no animació, és indiscutible que aquest cineasta nord-americà és un mag del disseny de producció i de la composició de les imatges. Tant és així que, reconeixent l’encant dels seus films, a vegades pot fer la impressió que Anderson es recrea en tals habilitats i fa com si es tanqués dins d’una capsa. Tanmateix, en aquesta ocasió, sembla interessat a explicar vivament un relat amb el qual dir alguna cosa del món en què vivim. Sense deixar de fer-ho bonic i tenir cura del més mínim detall.

Amb els seus amics còmplices Roman Coppola i Jason Schwartzeman, als quals s’hi ha afegit el japonès Kunichi Nomura, Anderson ha escrit un guió que imagina una distòpia en una ciutat japonesa inventada, Megasaki, on un dictador aprofita una epidèmia canina contagiosa per expulsar els gossos a una illa convertida en abocador d’escombraries.

Sí, el film convida a suposar-hi que els gossos són la metàfora dels dissidents, dels exclosos, dels refugiats, dels exiliats, dels altres. Això mentre que, reflectint-s’hi els abusos del capitalisme deshumanitzat, són desacreditats i perseguits aquells que contradiuen el discurs oficial, com ara els científics capaços de trobar el remei a l’epidèmia. En tot cas, tampoc és que Anderson faci un film explícitament discursiu, sinó que, amb precises imatges hàbilment compostes, narra l’aventura d’un nen (el fill adoptat del tirà Kobayashi) a la recerca del seu gos a l’illa-abocador. Un grup de gossos l’ajuden, especialment un amb esperit llibertari que en principi s’hi resisteix. Anderson poua de la tradició cultural i icònica japonesa, a més d’inspirar-se en els primers films, urbans, de Kurosawa, com ara L’àngel ebri, Els baixos fons, El gos rabiós. Una preciositat humanista, si bé sorprèn que el protagonisme i l’heroïcitat siguin tan masculins i les gosses només sembla que hi siguin per fer bonic i tenir gossos.