No pot haver-hi història de l’art sense els llegats

Gestionar els llegats és car, diuen les institucions, i per això cada cop és més difícil que n’assumeixin la cura. Però si és car per a la Generalitat i els ajuntaments, encara ho és més per als hereus, que fan autèntics esforços per no tirar l’obra a la bassa. I no parlo dels quadres de l’avi amb els quals moltes famílies creuen que tenen un tresor i, efectivament, el tenen, però afectiu. Parlo de la història de l’art del país. Artistes que han configurat el passat, el present i el futur del nostre art i que seran recuperats, amb sort, d’aquí a cent anys com ara descobrim els nostres artistes centenaris. Si no hi ha pressupost hi ha d’haver idees. S’hauria de trobar un sistema de valoració i conservació de bons llegats. Amb criteri i imaginacions. Per exemple, un jardí d’escultures podria ser una nova visió del museu. No cal dedicar un museu a un sol artista, sinó oferir rotacions del patrimoni que es va acumulant. També en el problema de l’espai es podrien trobar solucions noves. Cal pensar-hi.

Aquesta reflexió ve a tomb de la petita exposició que Arts Santa Mònica dedica a Albert Gonzalo (1954-2014), que es mereixeria alguna cosa més que aquesta intensa però limitada mostra pel que fa al nombre d’obres i d’espai. Oriol Pérez Treviño ha comissariat Ofrenes, (fins al 28 octubre), que, tot i les seves limitacions, expressa el caràcter de la pintura de Gonzalo, un artista viatger que va moure’s per Àfrica i Àsia i es va impregnar de l’espiritualitat de filosofies i religions i que amb aquesta espiritualitat va omplir els seus llenços.