Arts escèniques

Crítica

teatre

Un sacrificat cant al nou públic, però sense ell

L’aventura d’encarregar 10 textos garanteix un mostrari heterogeni

Construir-se una sofisticada torre d’ivori no fa més atractiu un muntatge al públic a qui vol revolucionar. Decameró és un homenatge a Pasolini que volia fer reflexionar els intel·lectuals, però sobretot les persones que en quedaven al marge: que desenvolupessin un esperit crític. Com el desaparegut i estimat Quino, Pasolini qüestionava el poder. L’italià, heterodox, escopia contradiccions i amargava tothom, i potser per això encara avui no es vol resoldre el seu assassinat. La proposta que obre el curs al TNC, en realitat, no resol l’accés del teatre als ciutadans que transiten al metro. En fan un cant ben intencionat però sabent del cert que no hi accediran.

L’aventura del TNC d’encarregar 10 textos per fer 10 monòleg diferents, per força, havia de ser un mostrari molt ampli, heterogeni. Tot i que el punt de partida fos Pasolini i la revisió que ell va fer del Decameró de Boccaccio, encarregar textos (i no fer-ne dramatúrgia) convida al fet que tothom campi per lliure. La varietat que es demana a platea sí que s’aconsegueix a escena, això sí... En aquest sentit,Decameró té un aire de càpsules de microteatre situades en un espai amb gran capacitat tècnica. La radicalitat de Pasolini porta a la buidor escènica, infal·lible si es té un bon joc de llums, attrezzo i vestuari, com és el cas. La peça aclapara l’espectador perquè cada autoria (i direcció i interpretació) rema cap al seu costat. L’ordre que ha propiciat Albert Arribas es converteix en una mena de diàleg de maneres de mirar un món més aviat injust, cruel i desmemoriat. Que aspira a sobreviure, malgrat tot.

Pasolini és una mena d’autor maleït molt estimat pels artistes catalans. El mateix Albertí en va fer una adaptació a l’Espai Lliure, el 2005 (PPP); Àlex Rigola va arrencar el seu model de teatre dins d’una caixa amb un monòleg, Who is me?,i La Veronal en va fer una coreografia Bologna: Pasolini emborratxant-se de text. Si Davide Carnevali exposa l’evident en l’arrencada, Najat El Hachmi en fa una altra dolorosa proclama: Catalunya no “acull”, sinó que amb prou feines “recull”, sovint qüestionant si calen tantes ajudes per als vulnerables. Cristina Morales tensa les contradiccions amb una mosso d’esquadra que parla en castellà amb una boutade que deixa clars els privilegis d’aparcar on vulguin dels de la Brimo i la seva característica de bavejar més del compte, quan reparteixen llenya.

Més eteris són textos de Perejaume, Narcís Comadira i Marín-Dòmine. I llunàtic Novarina amb un excels Oriol Genís. Una carta de formatges molt variada, sí, però que obvia l’objectiu de trobar el nou públic que volia sacsejar Pasolini.

Decameró
Coordinació: Albert Arribas
Dijous, 1 d’octubre (fins al 25), a la Sala Petita


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Música

L’Empordà Music Festival creix

LA BISBAL D’EMPORDÀ
Cultura

Mor Frank Stella, reconegut pel seu art abstracte i precursor del minimalisme

efemèrides

El Govern commemorarà el 2025 el centenari dels naixements d’Oriol Bohigas i de Francesc Candel

barcelona
TEATRE

‘Burro’ reescriu la humanitat amb la mirada de l’animal del camp

BARCELONA
Crítica

Tradició, patrimoni i nova creació

art

El FAD es converteix en la Federació FAD

barcelona

Més de 90 originals aspiren al 57è Premi Bertrana de novel·la

Girona
convenció

La CatCon s’expandeix com l’Univers

vilanova i la geltrú
ROSES

La il·luminació del Castell de la Trinitat rep un primer premi en els (D)arc Awards

ROSES