Tendra com una abraçada fraternal

La relació íntima d’un pare i d’un fill. Millor, encara, la relació d’un fill i el seu pare, ballant. Sigui en el joc continu, en la repetició, o en l’intercanvi de rols, tot flueix molt pur a escena i transmet una intimitat preciosa. La dramatúrgia és ben simple. I efectiva. Les accions, en la majoria de les situacions a partir del contacte que, si no es podrien resumir com una carícia, és perquè algunes parteixen del cop. Però és una caiguda que no fereix, feta amb la sensibilitat d’estar jugant, com qui fa pessigolles perquè l’altre es recargoli del riure, amb cura.

Hi ha d’haver una sintonia especial per ballar davant del públic. Podria haver-hi el perill que la repetició reduís l’autenticitat. Però, no feia gens aquesta sensació en la sessió matinal a les escoles de divendres. La canalla reia, sorpresa, per un contacte molt especial que el nen tenia amb el pare. David Ymbernon (un artista plàstic que trasllada a escena el seu univers de Latung La La, sovint al menjador de casa seva) permet que els fills puguin ser-hi. Però els dona una llibertat absoluta. Només juguen amb ell, si volen.

Deu ser preciós mirar pel forat del pany quin tracte pròxim deuen tenir els artistes amb els seus fills, en la intimitat (a Flexelf, Àngels Margarit ja advertia que vigilessin els pares amb les cortines el dia després que veiessin aquella obra perquè convidava a experimentar amb teles i textures). Certament, la societat occidental, tan estirada i amb aires de jerarquia, encara manté una distància entre els fills i els pares que no permet aquest apropament en el ball, de manera majoritària. Veure’ls jugar i ballar (dubtant si alguns instants estan oberts a la improvisació) genera una dolça enveja. La comunicació és franca; només limitada amb l’aparició del telèfon mòbil; una picada d’ullet al dia a dia familiar. Qui menysté una abraçada?