“Ens han educat l’actitud amb què mirem el paisatge”

Durant aquest viatge, portava una llibreta i hi escrivia a les nits o bé en algun moment de descans. El que creies que era una ximpleria es revelava com una cosa importantíssima, perquè era com un fil que et duia a recordar la jornada. I prenia notes, però després ho recreava, perquè hi ha molta feina de documentació. Per a mi, ha estat un descobriment. El meu repte era escriure un llibre sobre la història del paisatge en la tradició de la nature writing britànica. M’he hagut d’amarar de mar i d’oceà, i he descobert que és una cosa del tot fascinant de la qual depenem totalment. Com més informes llegia sobre el que està passant amb el mar, més m’esgarrifava: actualment hi ha illes de plàstic de la mida de Texas, i la situació empitjorarà de cara al 2050, quan hi haurà més plàstics que peixos. Penso que la gent s’ha de conscienciar i fer alguna cosa per posar-hi remei.

El capítol Los archivos de la Tierra és el meu preferit. M’encanten les pedres i m’hauria agradat ser geòloga. De fet, curiosament, tinc a prop geòlegs i sempre els dono la tabarra perquè m’expliquin coses. Aquests vuit quilòmetres de costa entre Zumaia i Deba són màgics. Els vaig fer amb un amic, perquè tot són penya-segats perillosos i, si puja la marea, no pots fugir. Em vaig haver de documentar per entendre d’on havia sortit tot allò, què és la roca calcària, que és pura poesia, perquè són esquelets d’animalets petrificats... Va ser tota una descoberta impressionant.

Ha estat un tancar i obrir d’ulls. Produeix molt de vertigen i un immens enlluernament pensar en la sort immensa que hem tingut que els nostres àtoms i les nostres cèl·lules s’hagin ordenat i hagin fet que siguem aquest jo que viurà X anys. Segons els científics, el màxim d’hores que podem viure són 650.000. Això, doncs, és un privilegi enorme, i ens ho hem de prendre així. Aquest llibre ha suposat pujar a les espatlles de gegants com ara Darwin i James Hutton, i he anat aprenent tot de coses que m’agradaria compartir amb els lectors.

Sovint el veiem com una simple postal, i és curiós adonar-se que ens han educat l’actitud amb què hem de mirar el paisatge. Si haguéssim viscut al segle XVIII o al XIX, mai ens hauríem acostat a la platja, que aleshores era un lloc menyspreat i perillós: feia pudor i hi vivia la gent que es guanyava la vida duríssimament al mar, com els pescadors. Escrivint aquest llibre, he descobert tota l’èpica dels baleners bascos, que era l’ofici més dur i terrible que podies exercir. Passaven anys fora, perquè vivien a Terranova, i feien campaments a l’aire lliure. Era duríssim: el fred, els indis... Així doncs, la riba del mar era un lloc a evitar, i les cases es construïen d’esquena al mar. Feien palissades d’arbres per no veure’l. Després, a finals del segle XIX, es va posar de moda, i aquí seguim, fins que un dia les platges –n’estic segura– quedin desertes per culpa de la nocivitat creixent del sol, que provoca càncers de pell. A l’hemisferi sud, la gent es protegeix moltíssim, perquè la capa d’ozó està més malmesa i noten la radiació més forta i perjudicial. De fet, la platja es va posar de moda quan el rei britànic George III es va fer un bany a Weymouth mentre la banda reial tocava, i va dir: “Súbdits, banyeu-vos!” I aquí estem. Jo, però, evito les platges, a l’estiu!

El descobriment que no necessites viatjar gaire lluny per veure meravelles. No cal anar al Vietnam ni al Gran Canyó, sinó mirar el que ens envolta, fins i tot el paisatge urbà –un parc, per exemple–, per descobrir que és ple de meravelles. Hem d’aprendre a veure i desenvolupar la mirada, i ara, que està tan de moda Thoreau, cal recordar que ell deia que en una vida basten 30 metres quadrats, perquè mai arribaràs a explorar-los ni a treure’n tot el partit possible. Aquesta ha estat la meva descoberta: aprendre a mirar i adonar-me que el paisatge més familiar et pot sorprendre amb mil meravelles. Jo pensava que coneixia la costa basca i el fet de recórrer-la a peu, lentament, m’ha fet adonar que no la coneixia, ni tampoc els misteris de la costa de Zumaia. Fins aleshores hi havia anat a nedar, i a fer-hi petites passejades; anava a menjar turbot a Dorio, però no coneixia la costa. He descobert la meravella de la riba del mar, la frontera entre el mar i la terra, que ja al segle X el monjo Domen va dir que era l’origen de tot el paisatge. Ara vaig cada dia amb el gos a passejar pel bosc mediterrani, on visc, i cada dia de l’any puc trobar nous tresors.

La lentitud, el silenci... I, un cop ets dins d’un viatge a peu, tu mateix crees aquesta dinàmica, i aprens a mirar. Al cap d’uns dies, aquest bucle en què estem immersos es dissol, obres els ulls i t’adones del que t’envolta. Et permet alliberar-te de tot el soroll. T’ha d’agradar, és cert, però és una cosa que recomano; no només és terapèutic, sinó valuosíssim. I ara vull tornar a Grècia, el meu gran amor; tinc pensat recórrer tota una part de Grècia poc coneguda, i tot seguit escriuré el meu proper llibre.

No és cap guia, perquè no dono dades pràctiques. En aquest sentit, la millor és la d’Ander Izagirre, Trekking de la costa vasca [Bilbao, Sua Edizioak, 2009], que és la que vaig utilitzar jo. Més aviat és un llibre per transmetre entusiasme per la naturalesa, per viatjar a peu, pel silenci... Convida a gaudir del que ens envolta.

D’entrada, tothom em tractava molt bé: m’indicaven el camí i em regalaven coses de menjar perquè es pensaven que era una pelegrina. Després, quan veien que era una simple turista de motxilla, ja no em feien tant de cas... Però la veritat és que va ser una experiència genial, molt fàcil. És cert que em fa por dormir sola fent bivac pel tema de les bestioles, però algun dia ho faré. A més, és un recorregut bastant fàcil de fer, amb etapes curtes, i és força accessible per a tothom que tingui un mínim d’entrenament.