Una rèplica lúcida i fidel

Com els viatges en el temps, Hollywood planteja les sagues avançant cap al futur o fent un salt enrere en el temps (les anomenades preqüeles). En el cas de Blade Runner, un dels cims de la ciència-ficció, la seqüela ha trigat 35 anys a estrenar-se (Ridley Scott no és un cineasta especialment aficionat a repetir-se) i se situa 30 anys després del film original. Un recurs pràctic per aprofitar el carisma de Harrison Ford, una de les grans estrelles de Hollywood de les darreres dècades, que va interpretar l’agent Rick Deckard el 1982. La maniobra ha permès estalviar en maquillatge i guanyar en realisme: 35 anys després, Ford encarna un personatge que té, si fa no fa, la seva mateixa edat. El 26 de gener surt a la venda en DVD i Blu-ray.

L’argument té força similituds amb la pel·lícula original, que adapta un relat del mestre de la ciència-ficció Philip K. Dick. Un dels guionistes, Hampton Fancher, és també coautor (amb Michael Green) del guió de la seqüela, protagonitzada per Ryan Gosling en un paper protagonista similar a Deckard: un detectiu que segueix la pista d’un cas relacionat amb els replicants (androides). La pel·lícula s’ambienta en un món contaminat, plujós, superpoblat i immers en el caos. La investigació de l’agent K (Gosling) el porta a recórrer una plantació, un Los Angeles gegantí i caòtic, una zona de deixalles habitada per proscrits, una fàbrica amb nens esclaus... Uns espectaculars escenaris futuristes amb ecos dels espais per on es va moure Deckard, 30 anys abans, a la recerca dels replicants que s’havien rebel·lat contra la seva condició de robots amb data de caducitat.

Ridley Scott s’ha posat personalment darrere la càmera en les continuacions d’Alien (Prometheus i Alien Covenant), l’altra gran saga de ciència-ficció del cineasta britànic, però a Blade Runner 2049 ha optat per fer de productor executiu i cedir la batuta a un cineasta brillant i en plena forma, Denis Villeneuve. El director canadenc ja havia enlluernat en el gènere de la ciència-ficció amb La llegada, i aporta a aquesta seqüela la intensitat dramàtica, l’atractiu estranyament hipnòtic de les seves imatges i l’empatia emocional del públic amb els personatges. Un plus personal d’originalitat per a una pel·lícula que evoca la banda sonora original de Vangelis a través d’un acurat treball de Hans Zimmer i Benjamin Wallfish i reprèn algunes de les temàtiques del film del 1982 i, de fet, de bona part del gènere de ciència-ficció: el futur del planeta i dels humans, el sentit de l’existència i la reflexió sobre la identitat.