Arts escèniques

Opinió

jordi bordes

Un festival en estat de gràcia

‘Belgian rules‘ queda lluny del sentiment de l’1-O, que sí que ressona a ‘Assaig sobre la lucidesa’

El Grec Festival ha viscut una edició en estat de gràcia. No només per l’elevada ocupació a la majoria dels espectacles de Grec Montjuïc, sinó també per la comunió que s’ha creat entre públic i artistes. El director Cesc Casadesús ja ha aconseguit lligar la maionesa en la segona edició. El seu viatge a Àsia ha estat una invitació a trobar les semblances més que les diferències. A descobrir els punts comuns en una cultura que podria haver estat molt exòtica. Títols com Una gossa en un descampat, Grito pelao i Pasionaria fan un dolorós, preciós i inquietant tríptic sobre la maternitat.

El que mana d’un cartell acaben sent els espectacles ideats i/o produïts a casa. I, en aquest sentit, cal guardar en la memòria (i esperar que tinguin molta més vida) peces com ara Vània d’en Rigola, de Baró d’Evel, La Plaza de Conde de Torrefiel, Gentry de Mos Maiorum i Només una vegada de Marta Buchaca. Són peces que amaguen una raó ben definida i una trama (més o menys contemplativa o espectacular) que atrapa l’espectador. El Rhumia ideat per Jordi Aspa també té la brillantor del gag i la foscor del dubte.

Pel que fa a espectacles internacionals, el Grec d’enguany ha inclòs debuts com el de Katie Mitchell Ombra (parla Euridice), que va sobtar per la seva habilitat tècnica d’audiovisual però que no va commoure prou. En canvi, el petit treball A reason to talk, de Sachli Gholamalizad, aprofundia molt més en la paradoxal relació entre mare i filla a partir d’un dispositiu de pantalles tan pràctic com domèstic. Belgian rules va significar el retorn de Jan Fabre (després de 15 anys!) amb una peça desbordant, excessiva, d’una comicitat notable, unes imatges contundents i, sovint, inspirant-se en la iconografia absorbent o grotesca dels artistes plàstics flamencs, però amb una mirada sobre els nacionalismes, gens traslladable a la Catalunya de l’1-O (sí que ho és la versió d’Assaig sobre la lucidesa de La Danesa). En dansa, Akram Khan va proposar Xenos, un solo que destil·lava tot el seu saber i una capacitat molt magnètica de connectar amb el públic des de la quietud (similar al que Andrés Corchero i Oguri van traslladar del Mies van der Rohe al Miró). Akram Khan també va felicitar els ballarins de l’IT Dansa que van interpretar una de les seves peces en un cartell que va incloure coreografia de Rafael Bonachela i el debut de Lorena Nogal com a coreògrafa (la més teatral de tots tres, que jugava amb música disco i l’agilitat però no es va refugiar en el kova de La Veronal, de la qual en forma part). La més asiàtica de totes les peces vistes és la dansa abstracta i preciosista de Cloud Gate Dance Thatre of Taiwan, Pine smoke. Petites evolucions, sense trama aparent, perquè el públic interpretés la conjunció de cossos, sovint, sense contacte físic. D’entre les aventures no va acabar de tenir èxit l’Our death wont hurt anybody entre els Teatro de los Sentidos i Tang Shu-wing Theater de Hong Kong. Cal més temps (hi ha una segona versió pendent l’any vinent a la Xina) perquè s’emmotlli millor el Tractat de la Guerra de Sunzi amb les víctimes de la Guerra Civil espanyola.

Per acabar, el Grec va construint una xarxa cada cop més complexa d’accions comunitàries que reivindica i apodera els mateixos ciutadans. Com va ser el cas de Gala de Jérôme Bel però també Akana dels joves de La Mina. Incloure espectacles del programa Art i Part és coherent i ajuda a sumar als dos programes municipals. La peça Un monstre al laberint (en què intervenien els cors de l’Orfeó Català i també els músics de la Jonca) o el musical Carousel van proposar repartiments espectaculars (de fet, com el El poema de Guilgamesh de la inauguració) i que portaven implícit una complicitat entre els nous artistes i els de sempre. Altres accions paral·leles serveixen per convidar tothom al Grec. I per saber-ne més. Són punts de trobada entre creadors i públic a partir d’intermediaris. Són peces preparades amb bisturí, per a grups reduïts de privilegiats, en el procés de construcció d’un muntatge de creació o bé just després d’estrena.

Aquest viatge al món que proposa el Grec es va bastint de constel·lacions que el fan complex, suggerent i atractiu. La criatura comença a caminar sempre en la direcció d’on surt el sol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Novetat editorial

Jaume Planas dissecciona la fauna local d’un barri com n’hi ha tants

blanes
Música

Empúries acull un concert de músics exiliats

L’Escala
cultura

L’Arxiu Lafuente de Santander compra la col·lecció d’objectes culinaris d'Antoni Miralda

barcelona
FESTIVAL DE CANES

Jonás Trueba aposta per l’amor

canes
arts escèniques

Catorze finalistes catalans als Max, amb una gala dedicada a Guimerà

barcelona
GIRONA

Unes 700 persones assisteixen al Pati Cultural 2024

GIRONA
patrimoni

Manresa restaura l’escultura dedicada a Josep Anselm Clavé

Manresa
Música

L’Embassa’t atrau 7.600 persones, una xifra rècord pel festival

Sabadell

Identificat el patrimoni natural i arquitectònic a protegir

Polinyà