Sobral o l’home de les mil veus

Al principi de la nit, semblava que el xiulet nocturn del xot, un mussol una mica més gran que un pardal, que devia haver fet niu en un dels desmais del passeig que porta al Club Natació Banyoles faria la competència a Salvador Sobral . El cantant portuguès, i universal des que, el 2017, va guanyar Eurovisió, ha sabut aprofitar l’espurna mediàtica amb l’artista que porta dins. Una trajectòria que inclou el seu pas pel Taller de Músics de Barcelona, i que, explica, encara ara continua buscant.

Sobral va enjogassar-se amb el xiulet del xot, explotant el comunicador que és, enriolant el públic, una empatia vista en entrevistes com ara Al cotxe de TV3. I Salvador Sobral no té filtre: un home de mil veus, quan imita el xiulet del xot, quan s’expressa amb un castellà amb accent andalús o amb un català que sona mallorquí, pels anys d’estudiant viscuts a l’illa, i per les taules musicals apreses tocant als bars de nit.

Salvador Sobral va presentar, divendres a la nit, el seu nou disc París, Lisboa (2019) en el festival (A)phònica de Banyoles, demostrant les múltiples veus d’un disc en castellà, anglès, francès i portuguès, però també de la seva versatilitat musical i que no es queda en el tòpic de la melangia o la reinterpretació d’un fado. Per molt que canti al desamor, com a Ela disse me assim, Salvador Sobral és positivitat musical, com a Pressagio, que obre el disc i també va encetar el concert amb què el portuguès s’estrenava a les comarques gironines. “M’he banyat amb els ànecs”, va remembrar així el que havia estat el seu baptisme banyolí.

Sobral és sensibilitat, però alhora és música sense prejudicis: provar altres sons, més enllà del jazz, base de moltes de les cançons, però també altres gèneres més anglosaxons, com a Playing with the wind, que va finalitzar rapejant i amb el pianista fent de base rítmica. “Arriba el moment mític”, va anunciar així, amb certa ironia, la cançó que va compondre la germana, Luisa Sobral, i que va guanyar Eurovisió. Una cançó pot canviar una vida, moltes vides, confessava el cantant a Eloi Vila a TV3 i, divendres a la nit en una nit xafogosa, estrellada, a vora l’estany, i amb el xot que havia emmudit de sobte, Sobral la va cantar instant el públic a seguir la tornada. “És una cançó que no és meva; és de tots”, va reblar. Un regal, en els bisos, i que el públic sabia de memòria i un patrimoni col·lectiu que fa mal al cor: al piano va versionar Paraules d’amor , de Joan Manuel Serrat. Per treure’ns la melancolia de la nit i de sobre, Sobral va baixar de l’escenari i, enmig de la gent i al so de l’ukelele, va xalar i va fer xalar amb Anda estragarme os planos.