Cultura

FIRES DE SANT NARCÍS

Pel·lícules. Mi general. Pel·lícules. Mi general

Els generals són com nens

Jaime de Armiñán va convertir la Rambla i la plaça de les Castanyes en un espai imaginari on un grup de militars, en procés de reconversió, viuen noves experiències i aprenentatges

El cineasta madrileny Jaime de Armiñán va iniciar el rodatge de la pel·lícula Mi general al Casino de l’Aliança del Poble Nou i la va continuar a Girona, essencialment a la zona de la Rambla, on, en més d’una ocasió, es van confondre els actors amb autèntics armats en una època (1986/87) en què els uniformes militars encara posaven la pell de gallina. “No crec –assegurava el director i guionista Jaime de Armiñán– que la pel·lícula molesti els militars. Mi general no és una pel·lícula política ni que tingui a veure especialment amb l’exèrcit. És com totes les pel·lícules d’escoles, amb molt d’humor i la gent s’ho passarà molt bé.” Amb el seu sentit de l’humor característic, assegurava que els generals, amb algunes excepcions, també són persones i aquí no es tractava d’aquestes excepcions.

La Transició ja es trobava força avançada i algú havia de demostrar que ja érem un país homologable amb la resta d’Europa. Per això, i com va acabar de puntualitzar el director a Àngel Quintana: “El fet que el meu film estigui completament protagonitzat per militars té unes connotacions sociopolítiques clares. però no en relació amb l’exèrcit de l’Estat espanyol, sinó en relació amb qualsevol exèrcit del món. La pel·lícula ens diu que els generals més vells són els que menys preparats estan per dur a terme la seva professió i els qui menys saben són els capitans. La pel·lícula ens ve a dir que l’estudi rejoveneix i la responsabilitat envelleix. Amb tot, al llarg de tot el film hi ha moments molt humans i amb un cert to poètic. Aquí mai no ens havíem rigut dels generals. No hi ha hagut cap tipus de censura ni d’autocensura.”

La pel·lícula va estar produïda per Fígaro films i subvencionada pel Ministeri de Cultura en un 50% d’un pressupost que ascendia a 140 milions. Mi general va comportar un dels esforços de repartiment més costosos de l’Estat espanyol. “Estic molt content d’haver aconseguit que participessin en el film totes aquestes primeres figures –va afirmar Armiñán aleshores–. Confesso que m’ha costat molt reunir-les, perquè generalment estan ocupades. És potser la pel·lícula que m’ha dut més temps de preparació, però és una de què n’he gaudit més.”

Interpretada per primeres espases del cinema espanyol, com ara Fernando Fernán Gómez, José Luis López Vázquez, Fernando Rey, Héctor Alterio, Amparo Baró, Mònica Randall –que feia el paper d’una farmacèutica de la plaça de les Castanyes–, Juanjo Puigcorbé i Alfred Luchetti, la pel·lícula descriu en clau humorística les peripècies d’un grup d’alts comandaments militars espanyols que es veuen obligats a tornar a l’escola en un poble petit per aprendre l’ús de la tecnologia militar més moderna. El guió permet situacions molt còmiques, ja que als joves instructors els resulta molt difícil tractar com a alumnes persones de rang superior. A poc a poc, tothom es va adaptant al seu paper i els generals acaben fent de criatures, copien en els exàmens i tiren avions de paper al professor, com se suposa que fa la mainada.

Els encarregats de fer les classes són cinc joves capitans, entre què Abel Folk, Joaquín Kremel i Juanjo Puicorbé. A mesura que avancen les lliçons, es van canviant les tornes i els inexperts capitans es tornen responsables, mentre que els veterans generals es van tornant cada vegada més perepunyetes i troben inconvenients a tot arreu, des del menjar fins a les habitacions, quan en realitat l’únic que els molesta és rebre ordres d’un grup de joves de rang inferior.

Mi general reflecteix sense contemplacions tots els tòpics de la comunitat educativa: el sentit de grup, els rols de cadascú, les relacions amb els professors, amb el director i amb l’internat que converteix un grup d’adults en un estereotip acadèmic. Hi trobem l’acuseta i l’entremaliat, les bromes de bon gust i les de mal gust, la desobediència a l’autoritat i l’aprenentatge que s’inicia a ritme de comèdia i acaba a ritme de drama. Una manera interessant d’analitzar la comunitat educativa a través de la regressió a l’adolescència d’una colla d’adults.

El guió, que porta els diferents personatges fins al límit, va ser a càrrec del mateix directors amb la col·laboració de Fernando Fernán Gómez i fr Manuel Pilares. L’humor àcid de Jaime de Armiñán flota al llarg dels 110 minuts que dura la pel·lícula.

Amb motiu del rodatge de la serie Joc de trons, Jordi Soler, persona estretament vinculada al món del cinema, recordava a la planes d’El Punt la impressió que va fer a molts gironins veure Fernando Fernán Gómez disfressat de general. El dia que va començar el rodatge, el 2 de desembre del 1986, la Rambla es va omplir de curiosos i tafaners frisosos per veure els actors vestits de militars. Al migdia, van arribar les primeres camionetes amb material tècnic i a quarts de tres, van rodar les primeres escenes: amb els militars vestits de paisà. A quarts de cinc, els equips es van traslladar a la pujada de Sant Domènec i van treballar fins a les deu de la nit. Com va assegurar el director Jaime de Armiñán: “La rebuda de la ciutat ha estat magnífica i ens han donat totes les facilitats, tant pel que fa a ordre públic, amb agents municipals, com per disposar al nostre aire dels carrers, poder regar-los, alterar la il·luminació habitual, etc.”

Mi general
Director:
Jaime de Armiñán
Any:
1986
Intèrprets:
Fernando Fernán Gómez, Alfred Luchetti, José Luis López Vázquez


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Cancel·lat el festival de cap d’any Biocap pel baix ritme de venda d’entrades

barcelona
KAROL GREEN
CANTANT

“Si tothom cantés en una coral, arreglaríem moltes coses al món”

girona

Rouret, la mà dreta de Companys

L’Escala

Teatre, cava i polvoró

BARCELONA

Una cançó il·lustrada d’Els Amics de les Arts

Girona
Alba Sarraute deforma ‘Otel·lo’ i Pepa Plana feminitza les entrades de ‘clown’
El petit format, el bombó per als més aventurers

Alba Sarraute deforma ‘Otel·lo’ i Pepa Plana feminitza les entrades de ‘clown’

‘Maremar’ manté l’embat amb l’entrada de ‘West side story’
Els musicals, aquell comodí amb garanties

‘Maremar’ manté l’embat amb l’entrada de ‘West side story’

Joel Joan,

L’altre procés de Catalunya

Banyoles