Cultura

Tendre retrovisor

Pere Riera escriu mirant pel retrovisor. És una història de present, que no deixa de fer salts enrere per entendre les actituds de les dues germanes, del pare i del cunyat. Empra un humor de les petites coses i tensa bombes emocionals, des d’una aparent comèdia de tresillo. És cert que la situació de La dona del 600 és molt fàcil de seguir. La situació és tant còmica com grotesca, però, per sobre de tot, s’hi respira l’amor familiar i la tendra emoció quan recorden una mare amb una personalitat insòlita.

Els actors posen l’ànima en aquests personatges vulnerables, que es fan mal sense voler. Hi ha un volgut equilibri perquè cap filla sigui la vencedora moral d’aquest combat. Perquè, si el títol enfoca la mare (Mercè Sampietro, persuasiva), morta tres anys enrere i que identificava el seu 600 amb la llibertat, i el pare (Jordi Banacolocha, divertit i decidit però també ensenyant un profund dolor) és el responsable de la clau de la trama, són les dues filles les que acaben per ser hegemòniques a l’escena (una aventurera i despreocupada Àngels Gonyalons i, sobretot, una hiperresponsable ofegada en les petiteses Rosa Vila). Finalment, l’aparició del gendre o exmarit (Pep Planas, eficaç, necessari per a exposar les subtrames) revela un nou cau de secrets inofensius, però reveladors. Pere Riera s’excusa que fa obres molt simples. Això no vol dir que no tinguin moltes capes emocionals (Barcelona, Red Pontiac, Infàmia, Lluny de Nuuk, les uneix la bomba emocional que esclata ben profundament) Però al costat d’aquesta trama que es desplega sola, l’obra va guanyant matisos en l’espai (com la música, que ressona per la ràdio en so de cobla amb peces com Un núvol blanc de Lluís Llach o la cançó més ye-ye i folclòrica de la transició). Riera deixa que els seus personatges diguin barbarismes (rapapolvo, marmotreto...) i, sí, deixa pel final, un cop d’embrague final, que li dóna la sensació de plenitud. La foto de la mare, guanya volum en forma de vehicle que encén les llums i somriu,”ja som aquí, ja hem tornat”. Previsible, es fa difícil pensar un final diferent, no deixa de ser preciós.

Riera, com Pau Miró a Una història real, escriu sobre el que el preocupa. Els personatges, amb actituds antagòniques, són un efectiu mirall de la realitat. Hi ha nostàlgia i valentia dins aquest 600.

La dona del 600
Autor i director: Pere Riera
Dimecres, 30 d’octubre (fins al 15 de desembre). Teatre Goya.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.