Punts suspensius

Quan Shyamalan va estrenar La jove de l'aigua, molts ens vàrem preguntar: què pot fer a partir d'ara? La resposta va ser L'incident, que continuava les troballes de la pel·lícula anterior en un format més petit i humil. Així doncs, la qüestió va quedar a l'aire. Què podia fer Shyamalan després d'haver exposat els seus dubtes davant la continuïtat del relat mític en el cinema, del qual La jove de l'aigua era una mena de tractat metafísic? D'alguna manera, Airbender: el último guerrero és l'intent de donar forma a una nova mítica cinematogràfica mitjançant les eines contemporànies a l'abast: la influència del manga i el 3D, per exemple.

El resultat es queda a meitat de camí de tot, com si Shyamalan no hagués gosat exposar totes les seves idees al voltant d'això, però té suficients punts d'interès per no enterrar prematurament la carrera del cineasta. El primer element que crida l'atenció és el fet de voler fer una pel·lícula d'acció sense acció, per dir-ho d'alguna manera, perquè Airbender tracta les lluites amb un quietisme, amb un estil contemplatiu que les fa esdevenir alguna cosa així com tableaux vivants amb el mínim de moviment i llargs plans que eviten la fragmentació habitual en aquest tipus de produccions. I això concorda amb algunes de les obsessions de Shyamalan: la necessitat d'un retorn a l'origen, d'una reconciliació entre narració i mostració. Massa conceptual per a determinat públic, massa banal per a un altre, aquesta és una proposta completament marciana que només interessarà a aquells que segueixin la filmografia del cineasta i l'evolució dels seus motius. Què farà després? Aquesta és la pregunta.