Cultura

Aprendre a escriure sobre el dolor

Rosa Font crea un llenguatge per retenir el record i “l’alè de la respiració” de la mare morta al seu nou llibre de poesia, ‘Esquerda’

L’escriptora presenta el llibre aquest dijous a la Fundació Valvi, amb Antoni Puigverd

De totes les esquerdes, la mort de la mare és una de les més fondes. Sovint el que en queda és aquest esvoranc, aquest buit, més dolorós com més joiós és el record, però a Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957) li agrada pensar que l’esquerda és també “la via per fer present allò que és invisible”, perquè al capdavall la seva fina obertura és també una invitació a mirar-hi a través. La seva, d’esquerda, es va obrir l’any 2020 quan va morir la seva mare. No la va escriure de seguida, però al cap de mig any van començar a brotar-li poemes de manera irrefrenable. “Sentia que les paraules fluïen com un cop de tramuntana”, diu aquesta escriptora empordanesa que de seguida va comprendre la necessitat de fugir del sentimentalisme per “no convertir el record en una convulsió” difícilment compartible per ningú més.

Esquerda (Proa), el seu nou llibre de poemes, és el fruit d’aquesta recerca des de dins del llenguatge per tornar la vida a la mare sense trair els seus sentiments ni vessar-los frenèticament damunt els altres. Ha estat un treball minuciós de polir i formalitzar en què es reconeixen els motius que omplen la seva poesia (l’aigua, les pedres, la terra, les arrels, els arbres, els ocells), però els ha dotat aquest cop d’un ritme sincopat, sec, com una música envoltada de silenci, i servint-se d’una estructura que es repeteix d’un poema a l’altre, com si de fet tot el llibre en fos un de sol organitzat en diferents moviments que acompanyen l’escurçament gradual del temps. “Vaig trobar l’estructura a mesura que escrivia: cada poema té una primera part més descriptiva, en tercera persona, a través d’imatges, espais, records, objectes, mirades, i una altra en què el jo s’adreça al tu, per fer-lo comparèixer”, explica l’autora, que presentarà el llibre aquest dijous a la Fundació Valvi de Girona (19 h), acompanyada del també escriptor Antoni Puigverd, i al març en publicarà un altre, escrit abans però endarrerit per la pandèmia, a Jardins de Samarcanda.

El vers curt l’ha ajudada a representar, diu, “l’alè de la respiració” de la mare absent, que evoca amb el seu vestit de flors d’una vella fotografia, o il·luminant l’eixida de la casa blava de Sant Pere Pescador, amb el seu jardinet i la roba estesa, i les oques i els gats i els escurçons del galliner, o corrent per les closes de Castelló d’Empúries, la casa on va néixer, resseguint el rec, trepitjant el rostoll, amb falenes a les mans. “Els morts porten vestit de molsa. / Diuen que un àngel / els recobreix els ossos / perquè corrin de nit. / Fins les cendres caminen. / Despullades. / Et vestiré amb la molsa. /A sota arrelarà la terra del teu cos. Hi naixerà un gerani.” Ho escriu en el poema XXXV, i Rosa Font hi afegeix que la terra, com a símbol de l’úter matern, ha anat sempre aparellada amb el renaixement, perquè “tot hi rebrota”. Escrit sota la commoció de la poesia d’Ann Carson, Esquerda és també, com en tota l’obra d’aquesta escriptora delicada i sempre propera, una indagació sobre la paraula i els seus poders, a la qual hi afegeix ara una interrogació sobre “com escriure des del dolor”, quan es fa tan evident “com ens costa viure sense els nostres morts”, una reflexió que reprèn el poeta Quim Español en el pròleg i la mateixa autora en l’epíleg. “Potser queda solemne, però la idea és aquesta: el buit de la pèrdua hi serà igual, però la paraula et salva perquè et fa reviure allò que ja no hi és.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.