Art

Cultura

Fer-se una caseta a Portlligat

La Fundació Dalí va obrir al públic fa 25 anys la casa museu de l’artista, que ha atret més de tres milions de visitants

Adquirida el 1930, era una petita barraca que el pintor i Gala van anar ampliant amb tocs surrealistes però un gran respecte pel paisatge

Costaria trobar una llum que no afavorís Portlligat. Fins i tot quan el sol declina i la badia sembla més aviat un llac, com observava el mateix Dalí, “l’aigua està tan tranquil·la que reflecteix els drames del cel crepuscular”. No l’espatlla ni la pluja, que el dia que Jordi Mercader va convocar els mitjans per celebrar els 25 anys de l’obertura de la casa museu, havia estès un tel grisós que es va anar esqueixant a mesura que avançava la tarda. “No hi ha cap llum millor que aquesta: una mica de pluja, i tramuntana per esbandir-la”, va dir el president de la Fundació Gala-Salvador Dalí tan bon punt va haver reunit la comitiva dalt de l’olivar per fer balanç de la gestió de l’únic taller estable que va tenir l’artista en tota la seva vida. Les dades són certament formidables, considerant la difícil estructura de la casa, costeruda i laberíntica: en aquest quart de segle l’han visitada prop de tres milions de persones i s’hi han invertit 2,3 milions d’euros en rehabilitació i manteniment, compensats de sobres per uns ingressos de taquilla que s’acosten als 23 milions. És la segona pota més rendible del triangle dalinià (157.671 visitants l’últim any), darrere l’imbatible Teatre Museu de Figueres (601.181) però al davant del castell de Púbol (58.245), a pesar que, com sosté Jordi Artigas, coordinador de les dues cases museu, formen part d’un mateix univers que es prolonga i s’envia aclucades d’ull a distància. La famosa sala oval de Portlligat, d’aires orientals, quasi de gineceu, amb què Gala va imposar el seu dret a tenir un espai d’intimitat (a banda de quedar oculta rere un plafó de fotografies, és una de les poques habitacions de la casa que té porta), no és sinó l’embrió del castell que Dalí li compraria a Púbol per retre culte a l’ideal, refinat i còmplice, de l’amor cortès.

Les xifres, en tot cas, tenen mèrit, considerant que Portlligat és als confins dels circuits museístics i que, per la seva mateixa condició d’espai domèstic, i a sobre tortuós i de compartiments sovint diminuts, només admet la visita en grups escalonats i reduïts. El mateix Dalí deia que s’hi havia de moure “gairebé de perfil”. Però aquest és precisament l’encant de la casa: el lloc al marge on està encastada, i alhora la seva perfecta integració al paisatge com una garota aferrada a la roca, i el caràcter esbojarrat i libèrrim amb què va anar formant-se, que la converteixen en una de les creacions més personals de Dalí i la que va prolongar-se més en el temps. Ben mirat, hi va treballar més de cinquanta anys, adaptant-la a l’evolució de la seva obra i a les necessitats de cada etapa vital, des de la joventut sensual, quan s’hi instal·la amb la seva enamorada el 1930 en unes condicions summament precàries, sense aigua ni llum, fins a la celebritat planetària de la maduresa, quan les diverses ampliacions del niu original van convertir-la en la meca de l’avantguardisme hippy i glamurós. “La nostra casa ha crescut exactament com una veritable estructura biològica per brots cel·lulars –escriu Dalí–. A cada nou impuls de la nostra vida li corresponia una nova cèl·lula, una cambra.”

La incorporació al circuit de visita, els últims anys, del garatge i l’olivar, i la restauració i revaloració del gegantí Crist de les escombraries, una instal·lació de dotze metres de llarg feta amb materials d’al·luvió d’una llevantada de finals dels seixanta enmig dels bancals de pedra seca que envolten la finca, no han fet sinó intensificar l’experiència d’accedir a un món privat que brinda els seus secrets i alhora es resisteix a lliurar-los del tot. Per això Mercader remarcava el 14 de març passat, el dia del 25è aniversari de la museïtzació, que “el principal repte de la Fundació ha estat i continuarà sent conservar l’autenticitat” del lloc com “una casa habitada”.

No hi ha de fet ni un sol racó que no mereixi una mirada atenta: la seva mateixa estructura cel·lular, la piscina amb el seu templet inspirat en l’embalatge de porexpan d’una ràdio, el colomar decorat amb forques, l’ou damunt una fina làmina d’aigua del terrat, l’olor intensa de les semprevives de Gala suspeses de cada lleixa i cada armari, els miralls i la seva calculada alineació per portar cap endins les vistes de sa Farnera, la gàbia de grills, l’os dissecat del rebedor, els maniquins, les màscares, els coixins, la col·lecció de bastons, les cadires de dida, les xemeneies ovals, els sofàs-llavis, els ninots de Michellin i la cabina de Telefònica del pati, una de les primeres que hi va haver a l’Estat espanyol. El refinament arran de la pacotilla, la inspiració a tocar del pastitx i la vulgaritat. Montse Aguer, directora dels Museus Dalí i del Centre d’Estudis Dalinians, comentava que “a vegades sembla una escenografia, però sobretot és el sancta santorum d’un artista que buscava la millor llum per pintar i que se sentia atret, com ell mateix deia, pels llocs on reviuen les mitologies”.

Una de les principals línies d’investigació d’aquests 25 anys ha estat la catalogació i reivindicació dels prop de tres mil objectes que formen part de la casa. És un guirigall que per afinitats òbvies se sol adjectivar de “surrealista”, amb certes gotes de pop art americà i fins i tot de hippysme a estones tronat, però que a vegades obvia l’amplitud de referents culturals de Dalí, que rebenta els marcs fixos i que, havent estiuejat a Cadaqués des de petit, coneixia prou bé aquell paisatge i la gent que hi vivia per convertir un ormeig de pesca en la pantalla d’un llum de peu, el típic doll en un test o la humil barca de pescador, travessada per un xiprer, en el símbol distintiu d’accés a la casa. El respecte per l’entorn es manifesta en elements aparentment gratuïts: les forques clavades al colomar servien perquè hi reposessin els ocells en migració; els atuells foradats de la torre de les olles havien d’obrir camins sonors a la tramuntana i el mestral.

L’arquitecte Marc Arnal ja ha subratllat les connexions de la casa de Portlligat amb el paisatge que l’envolta, al qual s’integra amb tanta naturalitat que, contra el que sol ser habitual en les intervencions dalinianes, des de fora no distingiríem cap element discordant entre la casa, ben bé excavada a la roca del cap de Creus, i la soledat impenetrable de la badia. El mateix Dalí, pioner en la cultura de masses, va planificar la discreció arquitectònica del seu refugi, camuflant-lo enmig de les feixes com una prolongació orgànica de la primitiva barraca de pescadors, de poc més de vint metres quadrats, que havia adquirit a Lídia de Cadaqués el 1930 amb els diners de la venda de La vellesa de Guillem Tell al vescomte de Noailles. Ben mirat, podria passar per una construcció moderna, no pas gaire allunyada en esperit de la que temps després Lanfranco Bombelli i Peter Harnden construirien per als Bordeaux-Groult a la platja de s’Alqueria Petita (1961) o per a l’editor Jean-Claude Fasquelle a l’altre extrem de la mateixa badia de Portlligat (1968), i per a la qual van haver de demanar l’aprovació de Dalí. Per dins, en canvi, la casa és una suma de records, de supersticions, de missatges en clau. La festa d’un nigromant. Però per damunt de tot va ser el principal espai de creació de l’artista fins que amb la mort de Gala, el 1982, es va traslladar a Púbol. És per tant un arxiu vivent per documentar els seus rituals quotidians, les seves obsessions, el seu mètode de treball. Montse Aguer destaca que tots els altres tallers no van ser sinó recers efímers, en els quals sovint buscava un ambient que li recordés l’enyorat Portlligat, com a l’hotel Del Monte Lodge de Monterey, a Califòrnia.

Espai d’inspiració i de laboriositat, sí, però també de joia de viure, de prendre-hi el sol i llegir (la biblioteca, de 4.300 volums, és avui a Figueres), més enllà de la fama de les festes i els happenings. Per aquesta raó podia convidar-hi complagut els seus amics, des de Paul Éluard i René Crevel a Walt Disney, i proclamar que era “el primer ciutadà de la península que rep la carícia del sol al matí”. És una de les frases que s’han escollit per acompanyar l’exposició d’una vintena de fotografies de Gala i Dalí als mateixos espais de la casa que recorre el visitant. “La distribució juga amb l’assemblatge, en una espècie de joc intel·lectual”, diu Montse Aguer, que destaca la labor de selecció que ha hagut de fer Rosa M. Maurell entre les més de 16.000 imatges que conserva el Centre d’Estudis Dalinians. Cada fotografia, d’Oriol Maspons, Carlos Pérez de Rozas, Melitó Casals o Robert Whitaker, s’acompanya d’un text i un codi QR que permet escoltar la citació en quatre llengües (en català i castellà, en la veu magnètica de l’actor Jordi Boixaderas). És així com sentirem dir-li que a Portlligat va aprendre d’empobrir-se o que al vespre escoltava al pati un disc de Tristany i Isolda tan ratllat, que espetegava com si estigués fregint sardines.

De cabana a museu
La barraca que van comprar el 1930 a Lídia de Cadaqués feia a penes 22 m² i no hi havia ni aigua ni llum. En els cinquanta anys següents, Dalí i Gala la van anar ampliant com un organisme cel·lular, fins arribar als 522 m² construïts. Només se’n van allunyar per la guerra, i en la seva absència en va tenir cura el pintor Josep M. Prim, fins que els Dalí van tornar el 1948 dels Estats Units. Va obrir com a casa museu el 14 de març de 1998.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Mor Francisco Rico, un dels grans experts del ‘Quixot’

barcelona

Marc Larré guanya el premi Antoni Vila Casas d’Escultura 2024

palafrugell
cultura

La llei contra la bruixeria més antiga d’Europa, de les Valls d’Àneu, compleix 600 anys

barcelona
Novel·la Gràfica

Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

Barcelona
Blaumut
Grup barceloní de pop, acaba de publicar el ‘Capítol 1’ del seu nou disc, ‘Abisme’

“Ara hi ha un consum excessiu de tot, sense gaudir de res”

Barcelona
girona

Torna ‘La consueta de sant Jordi’

girona
MÚSICA

La Franz Schubert Filharmonia presenta la nova temporada

BARCELONA
Crítica

Un guant

guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid