Arts escèniques

Crítica

teatre

Agermanar-se o perdre’s en la violència

La violència brolla freda, com si un arbre caigués d’un sol cop de destral

Carmelo Gómez interpreta Pacífico Pérez, un personatge que retrata la cosmovisió de pobles de l’Espanya profunda al final de la dictadura. La peripècia permet veure fins a quin grau viu el protagonista en l’equívoc que ha propiciat la seva família: li fan entendre que la violència és un element indispensable per fer homes. D’entrada, pot semblar un plantejament caduc, avui, però quan es coneix l’atac homòfob a la Barcelona del segle XXI per algú que se sent superior als que reivindiquen una sexualitat diferent (la denúncia de Roberto G Alonso aquest dijous com a paradigma) demostra que hi ha molt camí per recórrer en una civilització tolerant i lliure.

La forma del relat utilitza l’entrevista que un metge (Miguel Hermoso, amb el repte d’escoltar a l’escena) realitza al condemnat, per anar descabdellant una troca d’equívocs i males interpretacions. El públic veu nítida la situació del protagonista a què el mateix reu renuncia, com si no tingués temps a canviar-la.

Delibes va escriure aquesta novel·la el 1975, anys polítics convulsos en què a les presons hi sovintejaven adversaris polítics (com explica Buero Vallejo a La Fundación). Aquest reu, però, és comú, fruit del seu temps. La mirada que proposa el director argentí (també dramaturg i actor) Claudio Tolcachir és austera. Sense recursos audiovisuals, amb un espai sonor subtil de sons naturals (que evoca el record del protagonista) i una escenografia conceptual. Es treballa des de la representació de la situació realista, amb un assassí que es revela ingenu, sensible, honest i que, en tot cas, reconeix, que els seus avantpassats van rebre felicitacions per haver matat en una guerra i ell, en canvi, n’ha patit la condemna. Un xoc que li costa entendre: la guerra legitima els assassinats a les trinxeres; la pau condemna els crims, a vegades amb la pena de mort.

La ficció és cronològica i aprofundeix en les imatges d’un home perdedor i desorientat: confia que tothom ha de ser honest i responsable dels seus actes. La violència brolla freda, impulsada per terceres persones que no rebran cap càstig, i executa vides com si un arbre caigués d’un sol cop de destral. La interpretació, tot i la generositat dels actors, sona fictícia perquè es queda en la narració i abandona el símbol que podia identificar la situació. Es refugia en l’exemple i no el dota de valor de categoria; mira el dit i no la lluna a què està assenyalant.

Las guerras de nuestros antepasados
Autoria: Miguel Delibes
Direcció: Claudio Tolcachir
Intèrprets: Carmelo Gómez i Miguel Hermoso
12 de setembre (fins al 15 d’octubre) al Teatre Goya


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

CrÒnica

Ricky Gil i Biscuit, un bon treball d’arqueologia

dit o fet per dones

La pedra seca com una resistència

Música

In-Somni obre demà a Besalú, amb Bigott, una nova edició itinerant

besalú
música

El vidrerenc Àlex Pérez presentarà ‘Tot el que som’ al Festival Espurnes de Llagostera

vidreres
música

Sven Väth encapçalarà el cartell del festival electrònic Delirium

cassà de la selva
Cultura

Ivan Ivanji, escriptor serbi i supervivent d’Auschwitz

ART

El paper pioner d’Espais, en una exposició a Girona

Girona
Cultura

Personatges de tres obres de Guimerà a la façana de la Casa Mural del Vendrell

El Vendrell
figueres

Dibuixos del Dalí adolescent per commemorar els 120 anys del seu naixement

FIGUERES