Caldria més Aurora i menys Almudena

Carme Por­ta­celi s’ha arris­cat a fer una postal que s’apropi a l’uni­vers de la novel·lista Almu­dena Gran­des. La madre de Frankens­tein ima­gina una trama, entre romàntica i des­es­pe­rada, sobre el cap­ti­veri d’Aurora Rodríguez Car­ba­lleira al mani­comi de Ciem­po­zu­e­los. L’obra s’embri­aga de les parau­les i les històries de la novel·la i perd la mirada per a la versió escènica. Aquest home­natge a la paraula escrita no fa un favor a la que es volia home­nat­jar. Dei­xar-se endur per la lite­ra­tura com­porta un inici car­re­gat de repre­sen­tació de sub­tra­mes que aca­ben can­sant. La segona part, ja amb l’argu­ment cen­trat en l’opció de repe­tir l’aven­tura mater­nal de sal­var el món d’Aurora Rodríguez, manté una tensió i aus­te­ri­tat que com­ple­ten el qua­dre per aixe­car l’ovació final del públic (meres­cuda, pel record de la novel·lista).

Almu­dena Gran­des es deu­ria cap­ti­var per la història d’Aurora Rodríguez, una dona super­do­tada que va deci­dir assas­si­nar la seva obra, la seva filla Hil­de­gart, quan va sen­tir que no estava dis­po­sada a seguir el destí que la mare li havia mar­cat, des de la infància. El 2015, Car­men Domingo va fer una obra potent en què es basava en aquesta con­fessió (Yo maté a mi hija), en què a par­tir de la fórmula fàcil d’un peri­o­dista que entre­vista la mare es des­cab­de­llen tot de raons (i d’equívocs) que fan pen­sar en si Aurora és massa lúcida o té brots de boge­ria. Només calia que Por­ta­celi seguís la intuïció de la novel·lista. De fet, que al repar­ti­ment hi hagi Blanca Por­ti­llo inter­pre­tant el paper d’Aurora fa supo­sar que l’adap­tació se cen­tra en la mare i no tant en l’uni­vers de misèria, religió i fran­quisme arbi­trari. La copro­ducció CDN/TNC recorre a la peripècia a par­tir dels ulls del psi­quia­tre Germán Velázquez (un molt sol­vent Pablo Der­qui, com sem­pre). Llu­eix Maca­rena Sanz en el paper de la jove inex­perta María Cas­tejón: la seva vida des­gra­ci­ada se salva gràcies a l’empenta dels dos pro­ta­go­nis­tes romàntics repu­bli­cans.Escènica­ment, la bui­dor s’imposa. Paco Azorín ha plan­te­jat un qua­dre d’una Espa­nya engar­jo­lada en una mena de camp de con­cen­tració. Aquesta aus­te­ri­tat no casa amb la volun­tat de l’espec­ta­cu­la­ri­tat d’un mun­tatge al qual li hau­ria anat millor espla­iar-se amb Aurora, i no tant amb l’esti­mada Almu­dena.