“Si Ubach fos americà el coneixeria tothom”

Fa dos anys em vaig començar a interessar pel pare Ubach, arran d'un reportatge sobre la restauració de la mòmia del Museu de Montserrat. Hi havia una foto seva i vaig anar a conèixer el que havia fet, el que va suposar per al Museu Bíblic i per a la religió a Catalunya pel fet d'iniciar la Bíblia en català. Però també les aventures que va viure per recollir les peces que després va portar al museu i, a partir d'aquí, vaig voler explicar la història d'aquest personatge fascinant.

El meu primer contacte va ser la biografia que en va fer el també monjo Romuald Díaz, del 1962, després els seus primers viatges al Sinaí, quan ell tenia 27 anys, pagats per la mateixa abadia, encara que després el van subvencionar prohoms com Francesc Cambó... Al principi volia fer un reportatge televisiu però després vaig veure clar que havia de ser una novel·la. A Montserrat van estar contents perquè era la manera de fer arribar Ubach a la gent.

Exacte, i jo el coneixia, però no el Museu de l'Orient Bíblic que hi dóna origen. Em va semblar que era un personatge que s'havia de reivindicar per la seva dimensió universal i catalana alhora. Un monjo que l'any 1910 és capaç de sortir del monestir a buscar coneixement i compartir-lo amb la societat catalana, que agafa un camell i se'n va al Sinaí amb un grup de beduïns per contrastar les sagrades escriptures i poder-les fer més entenedores, sabent que patirà, per crear la Bíblia en català, il·lustrar-la, i amb aquest mateix afany construir el Museu Bíblic! Em venia molt de gust donar-lo a conèixer lluny dels cercles montserratins. Si aquest museu fos com el Museu Egipci al mig de Barcelona, seria un dels més visitats, perquè hi ha autèntics tresors que voldrien molts museus internacionals. I si Ubach hagués estat anglès, francès o americà, el coneixeria tothom. I això em fa ràbia. És molt trist no saber apreciar la tasca d'un home com ell, capaç d'asseure's a negociar amb el director del Museu d'El Caire i que acaba obtenint el que es proposa. Tenia uns dots de persuasió brutals!

Però són molt pocs. Jo volia fer accessible un personatge històric i intento ser-hi fidel, però alhora plantejar un viatge d'aventures, inventant, a partir de dades reals, una història que hauria pogut existir –com la de les tres túniques, teixits coptes que existeixen i són al museu. No oblidem que és un monjo, i posar-hi més pa que formatge fa la història més atractiva, sense trair la realitat. És un Indiana Jones a la catalana, però és que el 90% del que s'explica al llibre li va passar realment! També ho són els personatges que es troba, Leonard Woolley, una autoritat de l'arqueologia, i també un jove Lawrence d'Aràbia.

És novel·lar el viatge. M'he basat molt en la cultura popular àrab i moltes de les tradicions dels beduïns, que arrenquen de les planes de la Bíblia. Això ens enriqueix com a lectors.