Críptic a estones i hipnòtic sempre

Públic nou, mai vist abans al cicle R-evolució escènica, és el que es va aplegar dijous al Centre d'Art Cal Massó per assistir a l'estrena de Públic # 1 (Reus), un espectacle que ha ideat Oriol Nogués i que es representa fins avui. Era un públic nou i nombrós constituït, és clar, per les famílies i els coneguts dels actuants, atès que de Reus són tots els que es mouen per l'espai escènic durant l'horeta que dura el muntatge. L'obra, basada en El público de Lorca, és un elogi de la gent que estima el teatre, tant el públic com els actors amateurs. I deixem-ho aquí perquè si la cronista volgués anar més enllà a l'hora d'explicar de què va l'espectacle, que és críptic a estones i hipnòtic sempre, es posaria a les carxoferes.

El fil central de Públic # 1 (Reus) és l'actriu amateur Maria Teresa Sardà, que es va fer un fart de trepitjar els escenaris de Reus, sobretot el de l'Orfeó Reusenc, en els seus anys joves i que, com destaca Nogués al començament de l'espectacle, va ser la primera intèrpret a fer la Fedra de Racine a Reus a proposta de Bonaventura Vallespinosa, traductor de l'obra. Poca broma, doncs. La Sardà, encara posseïdora d'una bona veu, va narrant al costat d'una gallina engabiada (metàfora, potser, del galliner on s'estava el públic teatral més entès i pobre?) anècdotes delicioses de la seva trajectòria, sobretot de la seva relació amb Vallespinosa. I la resta del muntatge? Doncs la cronista la deixa a disposició de l'anàlisi que en faci el públic, que per alguna cosa n'és el protagonista. Només cal destacar alguns apunts: les xiquetes de l'escola de dansa del Centre de Lectura, que entendreixen el públic; els cantaires de l'Orfeó Reusenc, que interpreten amb gràcia cançons pop; els alumnes de teatre de l'institut Gabriel Ferrater, que demostren que són uns asos de l'esprai i les pintades; l'actriu Bàrbara Roig, que fa intervencions surrealistes damunt d'unes sabates que tenen protagonisme propi; efectiu el número de la mar on navega una de les naus del ball de galeres de Reus, i esplèndida, potser el millor de l'espectacle, la intervenció del professor de l'Institut del Teatre de Barcelona, Roberto Fratini, que en un tres i no res engalta al respectable una profunda conferència sobre el públic del teatre.

És bonic quan el CAER uneix el talent de la gent de Reus per fer coses que són incomprensibles fora de la ciutat. I a vegades, també dins la mateixa ciutat. I convindria, ara que s'acosten eleccions, que els polítics no se'n perdessin ni un, dels muntatges del CAER. Potser així deixarien de dir disbarats sobre la cultura local. A l'estrena, però, no n'hi havia cap. Ai.