The Black Show

En una època tan deshumanitzada com la nostra, res millor a fer que una visita al simpàtic diable Pegleg. Una baixada als inferns divertida i guiada la mar de bé per l'estupenda companyia Gataro. Aquest descens el vam gaudir quatre ànimes vagabundes que erràvem, mig entaforades en les butaques roges, pel rutilant Teatre Municipal. Probablement sigui aquest el pitjor espai a Girona per exhibir un espectacle musical d'aquesta mena –un xic precari–, bàsicament per l'acústica atroç i la manca de proximitat. Això deixant de banda l'imponderable valor que el teatre té per a les persones que encara, i estranyament, vivint les anècdotes brutals i la grotesca mascarada de cada dia, saben reconèixer el valor d'una selecció contenta feta amb el més alt sentit de la teatralitat. I això, amics meus, defineix perfectament The Black Rider.

En obrir el teló descobríem una mena de vagó de tren antic, amb portes corredisses i un fons vellutat, semblava –qui sap– una mena d'ascensor que connectava directament amb l'infern. De dins sorgien el munt de personatges, quedant-hi encaixonada la banda musical. Ja és ben estranya aquesta versió de l'òpera Der Freischütz, de Weber, composta per Tom Waits, escrita per William S. Burroughs i dirigida per Robert Wilson. La barreja d'elements l'apropa més a una opereta cabaretera d'estil brechtià i amb ressons de Kurt Weill i Hans Eisler –música discordant, rasposa, bellament estranya–, com també xopada del món oníric i alcohòlic de Burroughs –textos inconnexos, metàfores, dimonis personals i foscor–. The Black Rider narra la tragèdia d'un oficinista que, per casar-se amb la filla del guardaboscs, accepta matar un colom en una prova de punteria; per encertar en el blanc es ven l'ànima al diable que, a la fi, reclamarà el seu preu. De manera que sembla estar inspirada en el Faust de Marlow i en un conte popular alemany, però el desconcert va més enllà, no oblidem que Burroughs havia matat la seva dona accidentalment mentre intentava, sota efectes alcohòlics, emular Guillem Tell i encertar amb un tret el got que ella sostenia damunt el cap. I la cosa segueix, perquè encara és capaç d'ironitzar, en una escena absolutament delirant, amb el suïcidi de Hemingway. El fet és que sense aquest referents difícilment es pot comprendre aquest fabulós musical macabre i expressionista.

En aquesta mena d'incursió a la dansa teatre musical topem amb una direcció i una troupe actoral formidables, hi ha un domini multidisciplinar a l'abast de ben pocs. Actors parlant en vers, movent-se a través del mim i cantant en anglès a l'estil Broadway. Destaquen les magnífiques veus femenines i el genial Jordi Vidal desplegant la ironia de Pegleg l'endimoniat.