Espanya miserable

Només tinc elogis pel nou espectacle d'Oriol Broggi i La Perla 29. La posada en escena de Luces de Bohemia és la demostració de l'excel·lència i d'un bon afer teatral. Un text meravellós, uns actors a l'altura i una direcció a favor d'ambdós.

Pocs personatges hi ha, en la literatura espanyola, amb la riquesa expressiva i profunditat del genial Max Estrella. Aquest filòsof amb trets nihilistes, poeta cec, embriac visionari, escopidor de veritats incòmodes, que acaba sucumbint i matant el que més estima, en la lluita inútil contra la caspa social i política. Valle-Inclán va fer una sensacional crònica fictícia dels últims dies d'Alejandro Sawa a l'Espanya de principis de segle XX; però, a més, va concebre una nova manera de mirar el món amb l'esperpent, un engranatge estètic, sistemàticament deformat i crític, inspirat en Goya i Quevedo, capaç de plasmar la disfunció grotesca de la realitat, recreant el sentit tràgic de la vida espanyola. És, avui, una obra vivíssima!

Oriol Broggi dirigeix amb respecte i cura la posada en escena, amb mirada neta, més amable que esperpèntica, jocosa, naturalista, i amb la intel·ligent decisió de potenciar el valor fonamental del text, que és, de fet, l'autèntic protagonista. La llum i les ombres juguen a favor de l'estètica miserable i l'atmosfera, però hi sobren les acostumades musiquetes (Ovidi, Lou Reed?), com també la broma privada catalaneta; caldria, a més, afinar un pic encara en la dicció castellana i clarejar la confosa escena quarta. Tanmateix, trobo encertat, perquè el sentit hi juga a favor, el poema de Cernuda a l'estil Paco Ibáñez. Fantàstica interpretació, generosa, que conforma i equilibra així tot l'espectacle, en particular, l'enjogassat i magnífic Manel Dueso. Sens dubte, un espectacle necessari i meravellós!