Mare patidora

Com ens va fer patir Dionne Warwick, dissabte al Festival Castell de Peralada! Dionne va sortir a l'escenari amb 20 minuts de retard, que l'organització va justificar per la pluja que havia caigut a la tarda, i de seguida es va veure que alguna cosa no funcionava: quan va començar a cantar Always something there to remind me, primera incursió de la nit en el repertori dels mestres Bacharach i David, la veu de Dionne es va començar a trencar, no se sap si perquè no l'havia escalfat prèviament o per alguna inflamació o refredat d'estiu. La qüestió és que ella patia, i nosaltres també. No podia ser que aquella gran veu, sempre tan nítida i ben modulada, sonés tan deteriorada. I no va ser una cançó, ni dues: va passar el mateix amb Walk on by, Anyone who had a heart i You'll never bet to heaven, en una versió tan curta que gairebé feia preveure un final sobtat del concert. No va ser així: Dionne va anar agafant forces i confiança, amb els aplaudiments que li regalava un públic amable i generós, i progressivament les coses es van anar posant en el seu lloc, tot i que les notes més altes d'algunes cançons van continuar sent un repte molt dur per a aquella dona que estava celebrant el seu 50è aniversari en el món de la música, però amb poques ganes de bufar espelmes. Sense voler establir paral·lelismes gratuïts, era inevitable que et vingués al cap la imatge de Whitney Houston, cosina de Dionne, que pocs mesos abans de la seva mort va haver de suspendre algun concert perquè la veu no li responia. Evidentment, estem parlant de dues dones amb situacions vitals molt diferents. De fet, Dionne es va armar de valor i professionalitat per continuar el concert amb més clàssics com ara I'll never fall in love again, Message to Michael, This girl's in love, The look of love i Alfie, fins arribar a l'equador del concert amb el seu gran èxit dels anys vuitanta, Heartbreaker, que tot i que va cantar amb la complicitat i els cors del públic, va quedar també una mica coixa.

La segona meitat del concert va ser millor, no en repertori, però sí en resultats. Dionne va cantar a la seva terra d'adopció en Aquarela de Brasil –el seu quintet instrumental inclou un percussionista brasiler–, i després d'una altra mirada al passat gloriós amb Do you know the way to San José?, va interpretar l'únic tema del seu últim disc, concretament el que li dóna títol, Only trust your heart. I a continuació, la primera sorpresa: Dionne va avançar dues cançons del disc que publicarà a la tardor per celebrar el seu 50è aniversari musical, amb aportacions de Bacharach i David, el tàndem que la va descobrir a principi dels anys seixanta. Gairebé en plenitud vocal, la cantant va afrontar després I now I'll never love this way again i What the world needs now is love. I va arribar la segona i més gran sorpresa: Dionne va anunciar un duet amb un home eixerit i ben plantat, que ha resultat que és el seu fill, David Elliott. David té ja una llarga carrera com a compositor, productor i cantant, i fins i tot va fer el paper de Sam Cooke a la pel·lícula Alí. Mare i fill van cantar la meravellosa I say a little prayer, i després David va interpretar sol l'estàndard llatí Bésame mucho, en anglès i amb un nou arranjament força interessant, mentre la seva mare seia a l'ombra i agafava forces per al pletòric final de That's what friends are for, també en duet, amb la mare mirant molt orgullosa el seu fill, que realment canta molt bé, i el públic tan entusiasmat per l'escena familiar que gairebé va oblidar tot el que havia patit al començament del concert, 20 cançons i 100 minuts enrere. La gran ovació final va trencar el malefici d'una nit que, en condicions normals, podria haver estat gloriosa.