Un concert magistral

Els instruments de vent tenen una singularitat i una bellesa pròpia, però el clarinet posseeix una varietat de timbres en les seves diverses tessitures, una personalitat, que els altres no tenen. En el registre agut és sòlid i penetrant, en el mitjà amanyaga, és tendre, suggeridor, i en el baix, és dramàtic, fins a aconseguir trets tràgics. Aquestes virtuts poden ser l'explicació de la creació d'una obra tan bella com el quintet de Brahms. El compositor va confegir, successivament, quatre obres en què aquest instrument té una importància cabdal: dues sonates per a clarinet i piano, un trio, i el quintet per a clarinet i quartet de corda. A les dues sonates, Brahms s'entrega essencialment a examinar la tècnica i les condicions expressives de l'instrument; en el trio s'aprecia una intensa necessitat d'expressar idees, però és en el quintet en què hi abocarà, amb una veritable exigència expressiva, tot el que du a dins: la seva trajectòria vital, una vida sentimental desafortunada i la necessitat d'afrontar el tram final de la seva vida, després que es confirmés el seu precari estat de salut. Podríem dir que, potser, el quintet és un veritable testament. És en obres d'aquesta magnitud en què es demostra la qualitat dels instrumentistes, no només en el domini de la tècnica, sinó també en la interpretació. Assolir un mínim de perfecció és un repte que només s'aconsegueix superar quan l'intèrpret posseeix un veritable valor artístic, més enllà de les habilitats tècniques. Cal identificar-se amb l'obra per acostar-se al pensament del compositor, i crec que part d'això va succeir al concert, sobretot pel que fa a Laura Ruiz.