Quedar-se en la tendresa i rebutjar el tòpic

A Collserola hi ha molts més porcs senglars que no pas ovelles. Al segle XXI ja hi ha la possibilitat que hi hagi mares solteres (sense necessitat que cap esperit sant fecundi una noia). Avui, la temptació segueix sent ben pròxima i jugant a l'equívoc de si la intel·ligència està renyida, o no, amb la bondat. I segueixen passant cometes pel firmament, per a tots aquells que els vulguin mirar. La tendresa que proposa Cristina Genebat és fresca, no hi ha cartró pedra. La ingenuïtat no és una característica única de la canalla; també hi ha moments que els adults es deixen entabanar i cantar una nadala mentre esperen un tren, simplement perquè un desconegut els pregunta com fa la lletra. Són aquelles accions que, no està obligat a fer-les però que si un les fa, sent com el cor s'eixampla i es respira millor.

La peripècia que centra l'atenció en el naixement de la criatura de Maria manté uns àngels (que toquen el saxo) i uns dimonis (amb contrasenya per entrar al seu local de nit). La humanitat divaga entre aquests dos pols. El pessebre, que proposa l'obra codirigida per Julio Manrique i Xavier Ricart, llança algunes sagetes sobre la cesària en les clíniques privades o sobre l'ús i abús de les religions. Són opinions dels personatges, no afirmacions rotundes del muntatge; perquè aquests protagonistes també tenen contradiccions i, tot i la bondat de les seves reflexions, sempre es poden relativitzar. L'obra apunta idees, però no vol ser pretensiosa. En el fons, tot rau a voler pensar i en la saviesa del que ha pensat i ho comparteix. I en les ganes de fer una conversa sobre les similituds lúdiques amb els Pastorets però també sobre el fons del Nadal a diferència del que es viu aquests dies a l'entorn de llumetes, botigues, música enllaunada, canelons al forn i cava a la nevera.