Una desmesura que imposa

De sobte, un dia, el performer David Espinosa decideix tirar la casa per la finestra: fer una megaproducció que no tingui en compte la precarietat econòmica en què es mou. I decideix que és possible transcendir a la seva vida a partir d'un projecte ambiciós. Mi gran obra disposa del teatre més gran del món, que es desplaça allà on el criden. Té uns tres-cents extres des d'artistes de barra americana fins al Papa de Roma, uns mariachis i un helicòpter. Fins i tot, s'atreveix a competir amb La Traviata de Verdi i hi planta un elefant i un ramat de braus (sense que, de moment, cap entitat animalista s'exclami!). La clau de tot això és que aquesta gran companyia està feta a escala 1/87 cm: són complements de les maquetes de tren. Des de l'omnipotència de la desmesura, Espinosa es converteix en una mena d'autor que fa i desfà la voluntat dels seus actors. Mostra l'inexorable pas del temps, la fatalitat de les vides, que sempre acaben en mort. Però ho fa amb un entranyable joc poètic que, binocles a la mà, els espectadors agraeixen amb un somriure entre cínic i ingenu.

El 2009, Marta Galán i Juan Navarro van denunciar la impunitat dels grans espectacles fent una trilogia que responia a un decàleg insultant. Ells també feien obres de funció única amb un desplegament de mitjans. El seu joc era que integraven entitats del barri de la Sagrera i aprofitaven els decorats que treien dels magatzems del Lliure o el Liceu i que tot seguit regalaven als espectadors, per desfer-se'n. Espinosa, en aquelles dates, signava Felicidad.es, en què actuava des de casa seva amb la seva dona embarassada, enganyant els internautes d'un web de sexe. Tal com sona.

De l'experiment, que ha estat de visita al Lliure, ja n'ha fet més de cent funcions arreu del món. És una experiència única de viure un xou un punt naïf. Són els ulls amb què es miren (amb o sense binocles) el que fa evident el gran teatre del món, que ja advertia tot un Calderón de la Barca! Senzillament, genial.