Bocairent sol·licita la cessió temporal del lleó ibèric
L'escultura dipositada al Museu de Belles Arts de Val`lencia està considerada com una icona molt important a l'àmbit local
Degut al nou Govern autonòmic i al canvi de sensibilitat que s'ha introduït a l'hora “d'apropar el patrimoni als pobles valencians”, l'Ajuntament de Bocairent acaba d'enviar una nova petició de cessió temporal del lleó ibèric, una escultura del segle IV aC.
En la missiva adreçada a la directora general de Cultura i Patrimoni, Carmen Amoraga, l'alcalde Josep-Vicent Ferre considera que el retorn de l'obra «resultaria un gran incentiu per al nostre poble i s'acompanyaria d'una important programació cultural, ja que es tracta d'una icona molt important a l'àmbit local».
Aquesta nova sol·licitud de préstec del lleó ibèric de Bocairent s'emmarca en el 120 aniversari de la donació efectuada per Vicente Calabuig y Carra, propietari de la finca on es va localitzar la peça i catedràtic de la Universitat de València, al Museu de Belles arts de València en el claustre del qual s'exhibeix actualment.
En cas de ser acceptada la petició, l'escultura romandria al Museu Arqueològic municipal Vicent Casanova que compta amb una rèplica creada a partir del motlle creat per Vicent Pallardó.
Lleó ibèric
El lleó ibèric va ser localitzat a mitjans segle XVIII en la lloma de Galbis, pròxima al naixement del riu Vinalopó, partit en dos «grans trossos i un altre menut, i no es van poder trobar el corresponent a les potes davanteres», segons les cròniques de l'època. Amb 90 centímetres d'alt i 112 de llarg, els historiadors consideren que formava part d'un temple.
Enrique Pla Ballester descrivia l'escultura com un «animal estés, amb les potes posteriors doblades baix els quarts posteriors i, segons sembla, deuria tenir les davanteres esteses cap al front; la cua està clavada entre les potes i trau l'extrem per damunt de la garra esquerra; el cap presenta un aspecte estrany a conseqüència d'haver-hi perdut les orelles i l'extrem davanter del morro, però permet veure la bona talla en la comissura dels llavis i en les línies representant els pèls del bigot.
El cos, de línia suau, té marcades les costelles mitjançant ondulacions lleugeres, i el coll, llarg i esvelt, tot just si deixa entreveure la melena, finalment gravada». L'estudiós considera que «una lleu desviació, cap a la dreta, del coll i del cap donen a la peça una sensació de vivesa que contrasta amb l'hieratisme d'altres escultures i amb la pesadesa del cos. El conjunt suggereix força i vida, malgrat les mutilacions que el transcurs dels segles ha causat».
