entre amics

De què fa olor la poesia

Aromes subtils i evocadores s'ensumen als poemes d'Anna Ballbona

Sovint, tot i que seguim fil per randa els seus consells, maleïm la publicitat. «La publicitat és alienadora i mentidera», diem sense voler acceptar que és la millor explicació sintètica de la nostra societat. La publicitat, siguem agraïts, ens eixampla la ment. Ens aporta nous interrogants, com ara: «De què fan olor els núvols?» Una qüestió que destrueix de manera alliberadora el vell mite de la impuresa de la dona quan es troba en període menstrual.

Pensar en l'olor de la poesia també pot ajudar a destruir vells mites. Sol passar que de jove, la poesia només fa olor de prat humit, o de colònia de noia/noi estimat/da. Però, les aromes, com la poesia, maduren. Papasseit, a tall d'exemple, va aportar a la poesia de les olors la fortor industrial: el dels gasos de combustibles ben contaminants i d'olis per engreixar màquines de petits tallers i grans fàbriques.

En llegir el llibre La mare que et renyava era un robot (Galerada) de la poeta Anna Ballbona (Montmeló, 1980) periodista i companya en aquest diari, m'ha vingut una flaire entranyable. Olor de colònia, d'aquelles que les iaies batejaven com a olor de net. Una iaia, qui sap, com la de la Ballbona, l'Amàlia, a la qual dedica el llibre, com també ho fa a la mare (olor de mare, olor de vida). Però aquesta flaire no vol dir que el seu treball pertanyi a un passat bucòlic. Hi ha cotó, però també bisturí. Els poemes de la Ballbona són moderns. Tan moderns que poden resistir el pas del temps. Com l'olor de lavanda d'Atkinson.

Com passa a totes les cases, el llibre de la Ballbona té una olor característica, però, a més, a cada poema, com a cada racó de la llar, hi trobem una fragància diferent. Els poemes de la jove poetessa tenen olor de plàstic (de Clicks de Playmobil); de llenya cremada (a Òrrius); de pólvora (de Sant Joan); de fum de cigarreta i suor (de matinada); d'encens (d'un funeral); de rotet (casolà) i fins i tot de mascle aromatitzat amb colònia Brummel. Tot un univers olfactiu que descriu realitats viscudes, somiades o anhelades

Ballbona ens parla de passats, però amb la intel·ligència de traduir-los al present. Com si la memòria històrica personal fos un continuu en enllaçar els nostres records amb els records dels qui som hereus. Ballbona sempre té present els seus referents. Bé siguin els personals, com passa a La mare que et renyava era un robot, amb el qual va guanyar el premi de poesia Amadeu Oller; bé siguin els referents literaris i periodístics com els que li han aportat l'obra d'Eugeni Xammar, Just Cabot, Àngel Ferran, Carles Sindreu, Francesc Pujols i Pere Calders, als quals va dedicar un article amb el qual (aquesta nena no para) va guanyar el premi de periodisme Salvador Reynaldos dins dels premis Recull de Blanes. A tots ells, com diu el títol del text, els atribueix un esperit irònic que troba a faltar en els temps que vivim.

La ironia és tenir sentit de l'humor i esperit crític, i expressar-ho amb subtilesa. El títol de l'obra amb què va guanyar l'Amadeu Oller és un bon exemple que la Ballbona té una gran capacitat per a la ironia. I també per plantejar, com la publicitat, grans interrogants. Jo mateix em pregunto si no sóc també un robot. O encara més, si no sóc un alienígena. M'ensumo que el proper llibre de poesia de la Ballbona em resoldrà la qüestió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.