Música

Crònica

Cap Roig

La nit sí que va ser seva

Els Amics de les Arts van tornar dissabte a Cap Roig per sisena vegada –si no ens hem descomptat– des que el grup va debutar en el festival empordanès, el 2012. Hi van tornar el 2014, el 2015 –amb big band, per celebrar el seu desè aniversari–, el 2017 i, ja com a trio, el 2021 per presentar El senyal que esperaves, i ara amb les cançons d’Allà on volia, un esplèndid disc de maduresa que ha aportat al seu repertori de directe nous encerts com ara De córrer per tot Nova York, Cada cel, La nit sembla que serà nostra i, especialment, Citant Mercè Rodoreda: una joia sonora i literària que, amb una lletra construïda a partir de fragments d’obres de Rodoreda, s’afegeix a la llarga llista de cançons d’Els Amics de les Arts que citen referents culturals de tot tipus i que justifiquen el nom del grup. Parlem d’algunes cançons que van sonar dissabte a Cap Roig i que fan al·lusió directa o indirecta a creadors diversos, des d’un pintor expressionista (Kokoschka) a un cineasta de la nouvelle vague (Jean-Luc, a l’ombra de Godard) o una estrella de Hollywood i la seva veu prestada (L’home que dobla en Bruce Willis), passant per Simon & Garfunkel, citats una mica de passada a Les coses, sense oblidar Monsieur Cousteau en la part científica. És un d’aquells trets diferencials d’Els Amics de les Arts, juntament amb la seva versatilitat per actuar davant de tot tipus de públics, ja sigui el de Cap Roig o de l’Acampada Jove, dos dels molts festivals on han actuat i continuaran fent-ho aquest estiu, a Sitges i Cambrils aquesta setmana, i a l’agost a Sant Quirze Safaja, el Portalblau de l’Escala, el F’estiu de Calonge i el Summerfest Cerdanya de Puigcerdà.

Tornant a la nit de Cap Roig, el festival en el qual “vénen els grans com ara Bob Dylan i Rod Stewart i nosaltres, que som km 0”, com van dir amb humor al principi del concert, Els Amics de les Arts van obrir foc puntualment a les 22.16 h –aquest any a Cap Roig els concerts comencen a les 22.15 h, un quart d’hora més tard– amb Allà on volia, el tema que dona títol a l’últim disc i que està construït a partir de percussions i veus amb regust de folk contemporani i aires de Tanxugueiras, per entendre’ns. Allà on volia va formar una espècie de tàndem amb la següent cançó, Ja no ens passa: totes dues són elegies d’un cert conformisme, que no derrotisme, de la mitjana edat.

Durant una hora i tres quarts –el grup va plegar puntualment a la mitjanit com la Ventafocs sortint del castell de Cap Roig– el trio i la seva eficient secció rítmica van transitar endavant i enrere en la seva història, combinant una vintena de temes antics i nous. De fet, quan van presentar L’home que treballa fent de gos just a la meitat del concert, van dir que l’havien deixat de fer durant molts anys perquè “era antiga”, però es va demostrar la seva vigència amb la resposta entusiasta del públic, que també va gaudir amb altres clàssics de la casa com ara 4-3-3, i en un medley acústic amb només ells tres i una guitarratambé van sonar petits fragments de Ciència ficció, La merda se’ns menja, Miracles i Armengol, per intentar satisfer els fans de llarg recorregut que encara les reclamen. Un dels moments més emotius va arribar amb Louisiana o els camps de cotó, amb Joan Enric Barceló i Ferran Piqué cantant entre el públic i amb el públic una cançó que cadascú “associa amb una cosa diferent”, com va dir Barceló per respondre a aquells que en els dies previs els van fer peticions per al concert de Cap Roig, Sí, la nit sembla que va ser seva .



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia