Arts escèniques

ARTS EN VIU

Barcelona, mapa d’obres (als teatres)

Després d’una època de tancaments de sales, emergeixen projectes amb una vocació generalment molt més personal

La proximitat garanteix una interpretació tan despullada d’artificis com sigui possible

Vilardebò lidera la programació de La Quàntica, un petit espai de Gràcia obert el 2020
L’Espai Texas reclama funcions de mitjà format; Heartbreak aposta per la proximitat

Lluïsa Cunillé va fer esclatar el 2004 la Sala Beckett amb una història íntima d’un matrimoni: Barcelona, mapa d’ombres. Anys més tard, Ventura Pons en faria una pel·lícula: Barcelona (un mapa). I, ara, sembla que després de rodar el món torni al Born. Els cinemes Texas, que Pons va reobrir el 2014 per projectar pel·lícules de reestrena estrictament en català i en versió original subtitulada en català (VOSC) i que va haver de tancar el 2020 a causa de la pandèmia, reobren com a Espai Texas. D’aquí a quinze dies, comença una programació que alternarà el cinema de reestrena amb les obres de teatre, en una sala (amb un aforament de 200 butaques) a dues bandes que ha unit dos antics espais multisala de cine. A més del Texas, fa uns dies ha obert el Heartbreak Hotel a Sants (impulsat per Àlex Rigola i Irene Vicente), s’està fent una ampliació de l’Àtrium de l’Eixample i es torna a equipar la Cúpula Arenas. El creixement per produir arts en viu inclou també la nova fàbrica de creació de Viu el Teatre, que inauguren aquest 16 d’octubre. S’erigeix una nova “Barcelona, mapa d’obres” (als teatres) i representacions en viu més íntimes, més pròximes.

Sembla que hi ha un canvi de cicle, després dels tancaments (sovint per raons immobiliàries) d’equipaments com el Teatre Principal. L’antic Teatre de la Santa Creu, escenari degà de la ciutat que es remunta al 1579, va tancar el 2006. El 2013 es va reobrir com a sala de festa amb espectacle però no va durar ni un any, per problemes de llicències. Posteriorment, va ser el torn de la Sala Muntaner (1995-2018) que va tancar per raons artístiques amb la marxa del seu director. El Club Capitol (1997-2020) va haver d’abaixar la persiana perquè els propietaris no van voler renovar el lloguer al grup Balañà. L’equip de La Vilella va tenir també una amenaça d’augment de lloguer que el va fer abandonar. A aquests tancaments, s’hi afegeixen els daltabaixos d’El Molino (avui, municipal), Barts (ara, Paral·lel 62, amb un canvi de plantejament artístic per decisió municipal) i, sobretot, el Teatre Apolo (amb un deute milionari d’Ethika Global que va durar poc més d’any i mig abans que la tornés a obrir el grup Smedia). El darrer tancament sonat és el de la Sala Hiroshima, el novembre del 2021, després de 7 anys de defensa de la programació performàtica. No els renovaven el lloguer. També pateixen pressió immobiliària el Tantarantana (el va acabar comprant l’Ajuntament) i l’Antic Teatre (en procés d’expropiació per afegir-se a la xarxa de sales públiques).

Ara, efectivament, han anat apareixent els primers brots verds. Els projectes s’han iniciat just sortint de la pandèmia i quan encara s’havia de confirmar la recuperació de públic. Es percep l’entusiasme dels projectes personals. I, atenció, des de La Vilella denunciaven (la seva experiència anava del 2013 al 2019) que no es podia basar un projecte artístic en l’autoprecarització. Aquest és el perill que, evidentment, tothom vol evitar.

Heartbreak Hotel

Àlex Rigola, director del Teatre Lliure (2003-2011), ha anat depurant la seva forma teatral, a partir d’una mena de decàleg que propicia la proximitat i la veritat actoral fent que els actors es diguin pel seu nom (i no el del personatge) i adaptant al màxim la biografia del rol a la de l’intèrpret. La destil·lació l’ha dut a reduir l’espai al màxim, fins a fer entrar uns 70 espectadors en una caixa de fusta. D’aquí a poques setmanes, està previst que arribin les butaques. Mentrestant, han habilitat la seva caixa (que ja va ocupar el Lliure de Gràcia la temporada passada amb el seu Hedda Gabler, protagonitzat per Nausicaa Bonnín). Hi cap ben justa. Aquest títol, que ha fet funcions des de mitjan setembre fins a demà diumenge, té bolos contractats al Temporada Alta (10 i 11 de novembre al Teatre de Salt). Les butaques no tenen gaire marge per instal·lar-se. El programa de Heartbreak recupera Who is me, sobre Pier Paolo Pasolini, amb Gonzalo Cunill. Rigola dirigirà també L’home de teatre, de Benrhard, i Lluna plena, d’Aki Shimazaki. Aina Tur és la dramaturga i directora de l’últim muntatge del curs: Sis hectàrees d’oliveres.

Espai Texas

Hi ha molts teatres que s’han alternat amb el cinema al llarg de la seva trajectòria, però és pràcticament inèdit a Barcelona que un mateix espai programi cine i teatre (hi ha el precedent de la Sala 9 de teatre dels cinemes Bosque). Les obres, que es van iniciar al juny i acabaran d’aquí a pocs dies (tot i que s’ha hagut d’ajornar la roda de premsa de presentació per endarreriments en el calendari d’obres), permetran habilitar una sala de mitjà format, molt reclamada a la ciutat, després dels tancaments de la Muntaner i el Capitol. Entre els impulsors del teatre, noms consagrats com ara Anna Rosa Cisquella, de Dagoll Dagom, o en creixement, com Clara Cols i Sergio Matamala, de la Sala Flyhard, així com Sem Pons i Blanca de Carreras, de Barc Comunicació, que van programar puntualment l’Aquitània. Aquest mes d’octubre hi ha previstes dues comèdies: Austràlia (el primer text del director de La Calòrica, Israel Solà, programada fins al 24 de novembre) i Pongo, un espectacle d’improvisació liderat per Judit Martín, fins al 10 de novembre. El Texas ha jugat amb el micromecenatge per involucrar el veïnat. Les jornades de portes obertes van fer evident l’estima d’aquest equipament al barri (es van vendre les butaques antigues per adquirir-ne de noves, fet que va resultar un reclam inesperat).

Àtrium

Quan la sala Àtrium va obrir el 2011 ja tenia prevista una ampliació en una segona fase perquè sabien que podrien disposar de l’antiga escola bressol veïna. Ara, fa uns mesos que estan en transformació per convertir l’Àtrium en un centre cultural. L’antiga sala de teatre, de 54 localitats, es dedicarà a experimentar amb la tecnologia audiovisual. Al darrere, s’ha habilitat un escenari que duplica les dimensions actuals i també el pati de butaques, que es podria ampliar fins al centenar, aproximadament.

Teatre Arenas

Ocupa el mateix espai a la darrera planta del Centre Comercial Las Arenas, on fins al gener es representava el Cruz de navajas de Mecano, i anteriorment s’havia representat Grease, per exemple. Té una capacitat de 1.340 localitats. El presenten com l’escenari més gran de Barcelona, amb 29 metres de boca i 12 metres de fons. El teatre també disposa de la tecnologia audiovisual més avançada, cosa que permet crear ràpidament tot tipus de decorats i ambientacions. Aquesta tecnologia ha facilitat adaptar la proposta escènica d’Havana nights, en cartell des de mitjan setembre fins a demà diumenge. L’escenari també s’ha adaptat expressament a les necessitats tècniques de l’espectacle, especialment en el cas de les exhibicions acrobàtiques. Han aprofitat un títol ben espectacular, amb 35 artistes cubans a escena, per situar el Teatre Arenas a la cartellera internacional. Arriba directament després de la seva gira triomfal per Alemanya, Àustria i Suïssa durant els últims dos anys.

La Quàntica

En realitat, hi ha un nombre prou indeterminat d’espais que s’obren a les arts en viu, sense la llicència de teatre. Un bon exemple en pot ser La Quàntica, el darrer projecte artístic d’Arnau Vilardebò: artista intuïtiu, va ser un dels empresonats per La torna d’Els Joglars; expresident de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (2005-2008); i un dels impulsors de la històrica La Marató de l’espectacle al Mercat de les Flors. Aquest espai (carrer de Sant Lluís, 88) en realitat el va llogar el seu col·lega Albert Pla i Sánchez, amb qui representen 88 infinits. La iniciativa era poder projectar els planetaris que aquest astrònom equipa i ven arreu del món: “Em va dir que ell el faria servir durant el dia i que jo el podria utilitzar a la nit”, recorda l’artista. Tot just obrir-lo, el 2020, va esclatar la covid i es van prohibir les reunions en espais tancats, cosa que va debilitar molt el negoci de planetaris. “Llavors em va dir: «Doncs ara hauràs de pagar la meitat del lloguer.»” I així estan, a hores d’ara. Fiscalment, La Quàntica és la seu d’una entitat. Totes les persones que hi entren se’n fan sòcies (una pràctica permesa que també va utilitzar l’Antic Teatre en els seus primers anys, així com el local que impulsava el titellaire Pepe Otal, per exemple). És una sala per a 33 places (“em diuen que si no són 50 no hi pot haver negoci”). La proximitat fa innecessari l’ús de micròfons. Generalment, s’hi programen peces unipersonals de cabaret literari. Fugen dels monòlegs de stand-up comedy. Donen prioritat als narradors orals (si es pot, s’incorporen els artistes de l’Amèrica del Sud quan passen per Europa, “desgraciadament ha baixat molt perquè, ara, els festivals d’Amèrica estan plens del format del Club de la comedia”). Vilardebò hi actua puntualment (Fes-te un Hamlet! està programat del 8 al 12 i del 23 al 26 de novembre) i el cedeix a altres joves artistes com ara Gabi Ruiz (Màsters), Aldo Nikolaj (Més o menys) i Benito Ruzzo. També han fet algunes actuacions de música barroca.

El primer aniversari de la sala Cimarronas, a Sants

La sala Periferia Cimarronas, al barri de Sants (carrer de Cerdanyola, 26), va obrir el setembre del 2022, ara fa poc més d’un any. Ha trobat públic en aquests primers mesos de vida? D’entrada, cal celebrar que el projecte és una cooperativa que treballa per visibilitzar una diversitat extrema de la societat, a Barcelona, encara massa puntual en les programacions dels teatres públics. En el seu primer any, van aconseguir un crèdit de la Coop57 i van trobar suport del’Ajuntament de Barcelona (Amunt Persianes) i el projecte singular de la Generalitat. Les dues ajudes venen de l’àrea d’Economia Social i Solidària. En canvi, l’aportació des de les àrees de Cultura de les dues administracions “és tan poca cosa que es podria dir que res és el mateix”, lamenta Karel Mena. Les ajudes com a sales d’exhibició de Barcelona no es poden demanar fins al tercer any obert.

Pel que fa al públic, Mena admet que és “irregular”. Si tenen molta resposta quan programen Tituba, bruixa, negra i ramera (està en cartell fins al 22 d’octubre), pot decaure molt amb altres propostes. El monòleg de Kathy Sey, dirigit per Denise Duncan, parteix de fets reals com Negrata de merda (de Duncan) i No es país para negras, de Sílvia Albert Sopale. Per això, s’han proposat aquest any una ambiciosa campanya d’abonaments que els permeti disposar de 32.000 euros, que els donarien l’oxigen imprescindible per passar el desert del segon any. A hores d’ara, calculen que han superat el 50% del seu termòmetre i el volen mantenir fins a completar-lo. Hi ha abonament de quatre entrades per 64 euros i de 10 entrades per 160 euros. La poca disponibilitat econòmica els dificulta visibilitzar el projecte a la ciutat i també entre el sector cultural. També és complex poder incorporar-se a xarxes com les de les sales de proximitat o Adetca (Associació d’Empresaris Teatrals de Catalunya) per la dificultat de producció. Sí que s’ha iniciat col·laboració amb Cultura de Base.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia