Música

Horacio Fumero

MÚSIC

“Els noranta van ser una edat d’or per al jazz a Barcelona”

Que aquest any n’hagi fet 50 de la seva arribada a Barcelona en un vaixell de càrrega ha servit d’excusa perquè el Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona brindi a Horacio Fumero (Cañada Rosquín, l’Argentina, 1949) un homenatge en forma del seu ja habitual Retrat d’artista. Contrabaixista de referència del jazz a Catalunya dels últims 40 anys i membre estable del trio de Tete Montoliu entre els anys 1981 i 1997, Fumero actuarà avui a Luz de Gas amb la seva filla Lucia, cantant i pianista; s’embrancarà al Jamboree en concerts a duo amb, primer, Pedro Javier González i Bill McHenry (16 de desembre) i, després, Xavi Torres i Rita Payés (23); i culminarà la sèrie amb un concert tot sol que, el dia 30, servirà de presentació d’un disc amb aquest inusual format publicat per la catalana Underpool.

Viatgem 50 anys enrere, que és quan Horacio Fumero desembarca a Barcelona.
Sí, vaig arribar-hi el 1973, tot i que de seguida vaig marxar cap a Suïssa, on m’esperava Gato Barbieri per actuar a Montreux. Tenia 23 anys i allà vaig començar a veure en carn i ossos ídols del jazz que fins aleshores només havia vist en portades de discos. Recordo, per exemple, dir-li al Gato: “Escolta, aquest tipus... no et recorda Sonny Rollins?” I ell contestar-me: “És que... és Sonny Rollins!”
Gato Barbieri vivia a Nova York. Instal·lar-se als EUA en lloc d’Europa mai no va ser una opció?
La música que aleshores més m’agradava era tota nord-americana, però els EUA no era un lloc que em seduís gaire. Aleshores estàvem tots molt polititzats i ens crèiem molt allò de l’imperialisme ianqui i que a l’Amèrica Llatina érem el pati del darrere dels Estats Units. Europa, en canvi, em va fascinar des d’un bon principi. Vaig estar sis anys a Ginebra, però era un lloc massa tranquil i, al final, l’any 1979, vaig acabar a Barcelona, que és on van néixer els meus dos fills.
Quina mena de ciutat es va trobar, en qüestions jazzístiques?
Hi havia molts bons contrabaixistes, però només dos o tres es dedicaven al jazz de manera professional. Però de mica en mica van anar sorgint més músics de jazz gràcies a les escoles. El Taller de Músics, l’Aula al carrer Montornès... Aquests centres van ser importants no tant pel que s’hi ensenyava, que també, sinó perquè van servir de punt de trobada, la qual cosa era molt necessària. De seguida van arribar els valencians, amb Perico Sambeat, Eladio Reinón i companyia, que eren músics que, gràcies a les bandes valencianes, tenien ja una formació especial; van començar a sorgir grans pianistes, perquè a Barcelona hi havia el Tete i una bona escola pianística als conservatoris; i, després, Jordi Rossy va viatjar a Amèrica i es va emportar a Barcelona tota aquella gent jove, com ara Brad Mehldau, que, curiosament, no trobaven a Nova York llocs on poder tocar i gravar. Això ja era als noranta, que van ser una veritable edat d’or per al jazz a Barcelona. Aquella dècada la recordo amb un ambient jazzístic realment extraordinari...
Amb què es queda, dels seus anys amb Tete Montoliu?
D’ell vaig aprendre tot el que vaig ser capaç d’aprendre, ja que el coneixement d’aquell home era molt, molt profund. Un pou sense fons! Tocar amb ell era com tocar amb algun dels true originals nord-americans del jazz, ja que la seva manera de tocar-lo era la manera en què tocaven jazz els negres, no pas els europeus.
Vostè ha tocat amb músics de la generació del Tete, nascuda als anys trenta del segle passat, i amb músics, com ara Rita Payés i la seva filla, nascuts més de seixanta anys més tard. L’edat, però, és important quan es fa jazz?
Bé, hi ha una diferència que trobo realment extraordinària, que és la formació de les cantants. La Rita, o la meva filla, o la Sílvia [Pérez Cruz], són capaces d’escriure un arranjament per a orquestra de corda o big band i, si cal, dirigir-lo. Són musicasses. Abans ja hi havia cantants molt bones, però aquí estem parlant de tota un altra cosa que abans no existia. Les escoles superiors hi han tingut molt a veure, és clar.
Amb Lucia, és clar, hi porta tota la vida tocant.
Sí, però mai vaig forçar-la a fer-ho de manera professional. Així com crec que és important saber tocar un instrument i estic convençut que, a la vida, saber música t’ajudarà, també considero que la professionalitat és tota una altra cosa. A la Lucia la recordo tocant coses amb el piano que ja tenien un sentit quan només tenia 4 anys. Ara hem fet un disc plegats que m’ha fet molt feliç i tenim una gran i molt respectuosa relació professional.
Creu que s’entén bé el paper que, en un grup de jazz, hi juga el contrabaix?
És un instrument que hi ha de ser però que tampoc s’ha de notar gaire. Sempre dic que és el poder a l’ombra, tot i que aquest poder pot ser destructiu, també, ja que un grup en què el contrabaixista no toqui bé mai funcionarà. I hi ha una cosa que hem de tenir clara, també. La gent paga per anar a veure un cantant, un saxofonista, un pianista… rarament un contrabaixista, així que no podem ser gaire protagonistes. Però, malgrat això, qui fa que la cosa camini, en un grup, és el contrabaix, que és qui porta el grup en una o altra direcció. No ha de destacar, doncs, però és qui realment porta la música a algun lloc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia