Cultura

Militar per necessitat

El dietari d'un carrabiner a la Guerra Civil il·lustra com l'exèrcit era la via de sortida per a joves pobres

“És un exèrcit muntat sobre la base de la misèria, amb gent de baixa condició social”

Les memòries escrites per militars que parlin de l'experiència de la Guerra Civil són escasses. Els professors Antoni Gavaldà i Josep Clara han pogut recuperar el dietari de Juan Fernández, un home humil al qual a principi del segle XX les circumstàncies de pobresa el van portar a ingressar a l'exèrcit. La seva mirada és representativa del perfil del militar espanyol de la centúria. Eren pocs els que s'incorporaven a l'exèrcit procedents de Catalunya i del País Basc, zones més industrialitzades. “És un exèrcit muntat sobre la base de la misèria, amb gent que hi entra de baixa condició social i amb un nivell de vida paupèrrim”, indica Antoni Gavaldà. El material els va arribar a través de la besnéta, quan aquesta estudiava a la Universitat Rovira i Virgili. Van comprovar la fidelitat històrica del relat i van decidir contextualitzar-lo. El resultat és La fractura militar a la Guerra Civil (1936-1939). El cas de Juan Fernández Fernández, publicat per Edicions Andana amb la col·laboració del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i l'Institut d'Estudis Penedesencs.

El llibre es basa en la trajectòria vital de Juan Fernández. Nascut en un poblet d'Almeria el 1891, de petit va quedar orfe de pare i va haver de treballar en feines molt dures –de miner, entre altres– per sobreviure en un context de misèria familiar. La salvació, com ell mateix reconeix a les seves memòries, li vindrà gràcies a l'exèrcit. El 1912, es va incorporar al servei militar i l'any següent ja va haver de viatjar a la guerra del Marroc. La campanya a l'Àfrica el posarà a prova durant tres anys de vicissituds, en què ascendirà a caporal. Va tornar al poble i es va reincorporar a la mina, però el van admetre al cos de carrabiners, notícia que rebrà amb alegria. La primera destinació és Cambrils, l'any 1916, com a carrabiner d'infanteria, i el 1918 es casarà amb una tarragonina, Rosa Navas González. El 1922 el van traslladar al País Basc, fins que al 1930 el van ascendir a sergent i és enviat a la comandància de Girona. Va treballar a Ger, a Calella de Palafrugell, i més tard a Malgrat de Mar, localitat on residia en l'esclat dels Fets d'Octubre de 1934, en què va participar per controlar la insurrecció a Badalona.

Republicà sense opcions

“Quan va esclatar la guerra, ell que era conservador hauria volgut passar a la zona nacional, però no ho va fer perquè seguia les directrius dels seus superiors, cosa que demostra que no tothom va poder seguir el seu sentiment o voluntat”, raona Gavaldà. Finalment, per por a rebre un tret per l'esquena al front d'Aragó, va decidir anar a Villena. De la seva ploma, la d'un militar, encara que de baixa graduació, es constata que la República tenia ja la guerra perduda per l'escassetat de mitjans, sense armament i en condicions molt dolentes. A les acaballes del conflicte, va desertar del bàndol republicà. Els franquistes el van empresonar i jutjar per rebel·lió militar, però finalment va ser absolt.

Els autors destaquen la “naturalitat” de les memòries de Fernández, “primàries, explicatives i gens ideològiques”, perquè narrava els fets tal com els sentia. Afirmen que el seu cas és extrapolable en general al cos militar, definit per trets comuns com ara l'escassetat de formació, el desarrelament i la mobilitat contínua i l'acatament de l'ordre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.