Cultura

Mirador

No, aquest cop, diguem no

Nuria (sense accent) Amat ha guanyat el premi Llull amb Amor i guerra, un títol de ressonàncies tolstoianes al qual m'acosto més per la banda de la guerra que de l'amor, aviso. S'ha escrit molt sobre la pantomima en què s'han convertit els premis literaris, sobretot els més importants. No vull parlar d'això perquè no aportaria res de nou. A més, el senyor Lara Bosch de Planeta té tot el dret de regalar 90.000 euros a qui vulgui, com ha estat el cas. No vull parlar tampoc de les acusacions de plagis diversos que apareixen a Internet associats al nom d'aquesta autora perquè ja sabem que un percentatge massa alt del que trobem per Internet té poc rigor. Una altra cosa són els atacs contra el català que ha fet la senyora Amat, titllant la immersió lingüística de nazi, entre altres bajanades; em remeto a les hemeroteques.

Si els mitjans catalans no parlem d'aquest llibre, serem acusats de prevaricació pels ciutadans que comparteixen la ideologia i les fòbies d'Amat. Si no en parlem gaire, serem acusats de prevaricació. Si en una crítica la novel·la no surt ben parada, serem acusats de prevaricació. Sembla ser, doncs, que només ens queda l'opció de parlar-ne i deixar-la bé, s'ho mereixi o no, per evitar les crítiques dels monolingües emmascarats.

Doncs no, com cantava en Raimon, diguem no. Ja n'hi ha prou de ser fidels al fair play, d'acontentar-nos amb un “no ens rebaixem al seu nivell”, de deixar-nos dominar més pel seny que per la rauxa. En castellà (qui sap si la llengua original en què s'ha escrit la novel·la) potser vendrà molt, però que en català punxi de manera exemplar.
I això està a les nostres mans, amables lectors, mentre brindem amb cava (que tant els agrada boicotejar).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.