Cultura

Mirador

Fer bordar els gossos

En temps de crisi, les idees s'aguditzen i es radicalitzen les postures. Quan les portes es tanquen, l'enginy s'inventa les mil i una per trobar un forat per on treure el cap i respirar una mica d'aire pur. La música tampoc s'escapa a les esmolades queixalades que claven els temps que corren. Els discos no es venen, la contractació cau cada dia per manca de recursos, pocs concerts omplen del tot i els artistes ja no saben què inventar per atraure fans a la xarxa, el gran altaveu contemporani.

Des que vaig veure Els Amics de les Arts, no em puc treure del cap la imatge d'aquell home vestit de gos que es passejava per l'escenari a ritme de la seva cançó. Quan el vaig veure em va recordar Pluto, un gos beneit, sense dents, dibuixat per inspirar compassió. Un gos que no em quadra ni amb pintura amb aquesta època de vaques primes.

En Pluto i altres animals de dibuixos animats s'han instal·lat a l'univers de la música en català. És una metàfora, però és el preu de la comercialitat. L'èxit prefereix veus sense color. Sense additius. Com més light, més ressò. Una postura còmoda que treu sentit a la finalitat de comunicar. Si és cert que en aquests moments la música catalana torna a viure una època daurada en creativitat, també és cert que ens falla el missatge. No és un problema generalitzat: la setmana anterior Pau Alabajos ens va demostrar que no tothom segueix el mateix camí. Però la cançó insubstancial guanya per golejada. En general, trobo a faltar una mica més de mala llet. De coratge. Trobo a faltar una música valenta, que es vesteixi de batalla, que planti cara, que cerqui una certa rebel·lia. Una música que faci bordar els gossos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.