Cultura

Crítica

clàssica

Parells millor que senars

Les simfonies parelles van cloure la integral schumanniana de l'OBC i Pablo González amb resultats més cohesionats que les senars, sense que això impliqui que la lectura en el seu conjunt convencés plenament. Les introduccions lentes tant de la Segona com de la Quarta van tenir dosis apropiades de misteri i expectació, però el discurs posterior avançava a batzegades, per impulsos bruscos.

González va buscar colors crus, donant una prominència especial als metalls, en especial unes trompes massa sovint al límit de penetrants cops de botzina, com si en la seva versió planés l'ombra de l'exemple mal assumit de Nikolaus Harnoncourt. Hi va haver moments en què la batuta, o les mans nervioses del titular de l'OBC, van trobar una mica de repòs, per exemple en el segon trio de l'Scherzo de la Segona o en una Romanze de la Quarta sense cursileries (malgrat un solo de violí poc audible). Menys arrodonits van resultar dos moments clau, el corprenedor Adagio espressivo de la Segona, cim poètic del cicle, va tenir més intensitat que emoció, i la transcendental transició cap al final de la Quarta va ser una intranscendent acumulació de forces sense tensió alliberadora.

Des de la inauguració de l'Auditori no han faltat queixes que els músics no s'escolten entre ells a l'escenari i també l'antecessor de González va denunciar aquesta falla acústica, sense resultat. Aquest cap de setmana un gran teló cobria l'espai buit de l'orgue que no veurem mai, caldrà comprovar amb quins efectes. Vistes les noves retallades a la programació amb la temporada ja començada (adéu cicle Reich), almenys l'Auditori encara en té per a cortines.

OBC
Director: Pablo González
L'Auditori, 19 de febrer.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.