cultura

L'estiu a escena

Chicago XXXIII o més

La clàssica banda nord-americana va oferir a Cap Roig un concert en què les obligades balades d'èxit es van equilibrar amb un energètic jazz-rock

És una estranya sensació veure sobre l'escenari una banda que té tants anys com tu: 44, exactament, de la collita del 67, l'estiu de l'amor i tot plegat. A més, Chicago és un d'aquells grups que ha tingut més vides que un gat i el seu concert de divendres al Festival Jardins de Cap Roig, que inaugurava temporada –amb l'únic canvi apreciable que l'estel mironià de La Caixa ha substituït el peix bíblic de Caixa Girona en els uniformes de les hostesses–, va reflectir perfectament aquesta capacitat de supervivència i reinvenció en dues hores de repertori ben equilibrat. Ho van dir ells mateixos més o menys a l'equador del concert: amb els seus primers nou discos, entre el 1969 i el 1975 i amb els títols lluint el nom de la banda i el número corresponent, Chicago II, III, IV... –un tret tan característic del grup com el seu logotip, que continua presidint l'escenari–, la que va néixer com a Chicago Transit Authority i després es va quedar només en Chicago, va ser una contundent banda de jazz-rock connectada amb el soul, el funk i els ritmes llatins que triomfaven a l'època. En aquella primera etapa, Chicago va aconseguir un notable prestigi sobretot entre el públic progre, i la veritat és que no es podien queixar pel que fa a vendes i repercussió, però el 1976 va arribar Chicago X i una balada de tall clàssic titulada If you leave me now, i tot va canviar: el seu públic es va ampliar i diversificar i el grup es va convertir en una presència habitual a la freqüència modulada menys agosarada. If you leave me now va ser un dels moments més esperats i aplaudits d'una nit en què no van faltar èxits dels anys 80 com ara Hard to say I'm sorry –lligada, com és preceptiu, amb l'èpica Get away–, Hard habit to break i You're the inspiration. Però l'important és que el grup no va oblidar la contundència dels seus primers passos jazz-rockers, recuperant fins i tot temes del seu debut del 69 com ara Beginnings i I'm a man, de Spencer Davis Group. No són gens moderns ni ho pretenen, els encanta fer solos virtuosos i són més tòpicament americans que la Coca-Cola, però encara sonen de meravella, amb una gran secció de vent que continua en plena forma. Ja van pel Chicago XXXII i no sembla que tinguin ganes de plegar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.