Les dues cares de l'antidiva

Montserrat Caballé és l'artista que més vegades ha actuat en el Festival Castell de Peralada. De fet, en va obrir la primera edició, el 18 de juliol del 1987, amb un concert benèfic (Mozart per Àfrica) a l'església del Carme, amb el Quintet Vocal de Catalunya, i el mateix dia la soprano va actuar també en l'òpera Mozart i Salieri, als jardins del castell. Llavors la Caballé tenia 54 anys i ara en té 78. Però fidel a Peralada, la soprano va acceptar el repte de tornar a fer-hi dues actuacions diumenge, per celebrar el 25è aniversari del festival. A les 7 de la tarda, Caballé va iniciar a l'església del Carme un recital líric, i va anar per feina: gairebé sense dir ni bona tarda ni donar-se treva a ella mateixa, va interpretar una dotzena de peces de Donizetti, Rossini, Gounod, Massenet, Puccini, Nicolai i Pahissa, abans d'oferir un únic bis molt reclamat pel públic que omplia l'església. Els fans patien una mica per ella, pel sobreesforç evident que li representa estar una hora cantant sense parar i a peu dret.

És evident que Caballé té problemes de mobilitat, però no se n'amaga, i ho compensa amb una veu encara molt en forma i, sobretot, amb una simpatia desbordant, com va quedar molt més clar en el concert que un parell d'hores més tard va oferir, amb l'italià Al Bano, a l'auditori dels jardins. És un espectacle que Caballé i Al Bano ja han passejat per Europa i que tenen ben après: va començar Al Bano sol i després la va anar a buscar per interpretar junts l'Ave Maria de Mascagni, i ella va continuar sola amb O mio babbino caro i l'havanera de Carmen de Bizet. Ell va cantar Volare amb cadència reggae i ella va anar de la sarsuela a Vangelis, per arribar junts al final amb Felicità i el Va, pensiero de Nabucco, escoltada el dia anterior al mateix escenari. Van parlar molt: de l'imperi romà, de les excel·lències del peix català, del funicular de Nàpols i de mil coses més que van allargar àgilment l'espectacle fins a les dues hores i mitja. Ell no es va poder estalviar una referència als seus problemes amb una periodista de Telecinco, però en general la parella va funcionar amb una brillant vis còmica, reforçada pel riure encomanadís de l'antidiva Caballé. Un excel·lent treball de l'Orquestra Nacional d'Andorra i del director Alterisio Paoletti van aconseguir que la barreja estilística assolís una coherència notable.