cultura

Crítica

folk

Trencador

Pocs marcians deuen tenir una veu tan terrosa com la de Miquel Gil, el músic que va trencar esquemes fa deu anys amb Orgànic. El cantaor de Catarroja va presentar a L'Auditori X marcianes, un nou disc que segueix aquella línia que s'ha finançat a través de l'esperançador micromecenatge i que reuneix el repertori que l'exintegrant d'Al Tall ha anat rodant des de fa un any. El temps ha fet madurar aquestes cançons i les ha posat a lloc. Igual que el disc, el concert a Barcelona va començar amb dues de les millors: De la mar, un cant ple d'aire fresc i ambientat en el maltractat barri valencià del Cabanyal, i Rosa de paper, adaptació de Vicent Andrés Estellés que Gil va preparar per al muntatge teatral Poseu-me les ulleres. A més de la impactant composició que dóna títol al nou treball, hi va haver passatges més festius (el romanç arrumbat de La cileta) i més desolats (les reflexions sobre el pas del temps d'En acabant). Especialment rotunda va sonar Com més, on es retroben, un cop més, dos dels pilars sobre els quals Gil construeix la seva música: la poesia torrencial d'Enric Casasses i l'hipnòtic ritme del gnawi marroquí. De Casasses també va recuperar Buscant maneres (un bon text per llegir en temps d'indignació, va dir) i la torbadora L'amor és Déu en barca. I amb la rítmica magribina, va interpretar, en la recta final, Katà i Primavera.

Per a l'ocasió, Borja Penalba va afegir-se amb la guitarra i l'acordió al grup habitual del músic, on es llueixen els vents d'Eduard Navarro i les cordes de Tóbal Rentero (farien bé els grups moderns de pop amb ukelele de fixar-se en com fa anar Tóbal el guitarró!).

Miquel Gil
L'Auditori (Barcelona), Sala Tete Montoliu. 21 d'octubre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.