El primer ministre italià vol fer de mediador en la crisi hel·lena
Renzi intenta fer-se un lloc a Europa reivindicant una tercera via entre l'austeritat i Syriza
Alemanya i França no l'inclouen en les negociacions
El paper que Matteo Renzi ha decidit –o li ha tocat– tenir en la crisi grega és incòmode i li ha costat els retrets de l'oposició, però també d'una part del seu propi partit. El primer ministre d'Itàlia, abans que el seu homòleg grec anunciés la convocatòria del referèndum, havia intentat aparèixer com un actor neutral, conciliador, entre Alemanya i Grècia. Quan el referèndum va ser convocat, però, es va pronunciar sense mitges tintes a favor del sí, pel qual va fer campanya activament.
“El referèndum no és un derbi de la Comissió Europea contra Tsipras, sinó de l'euro contra el dracma; aquesta és la tria”, va piular Renzi just abans del vot a Grècia. L'ala esquerrana del seu partit se li va llançar al coll acusant-lo de ser un “traïdor”, un “venut” i un “servent de la troica”.
Amb la victòria del no, amb la qual, aparentment, Renzi no comptava, el mandatari italià ha tornat a insistir en el paper que Itàlia voldria tenir en la crisi grega: el de mediadora. Renzi voldria erigir-se com el representant d'una tercera via a mig camí entre l'austeritat i les reivindicacions de Syriza. I per convèncer que aquest lloc se'l mereix, posa d'exemple les reformes volgudes per la troica que el seu govern ha aplicat o està en via d'aplicar. “Itàlia fins fa poc formava part dels problemes, ara forma part dels que intenten resoldre els problemes”, va dir en una entrevista a Il Sole 24 Ore. Per Renzi, Itàlia és la prova que “respectant les regles es pot obtenir flexibilitat de Brussel·les, no pas creient-se els més llestos de tots”.
Però el cert és que, malgrat el desig de Renzi, fins ara el paper d'Itàlia –en el punt de mira per l'elevat deute públic– s'ha revelat irrellevant en les negociacions entre els seus socis europeus i Grècia. Una mostra va ser la trobada que van fer Angela Merkel, François Hollande, Alexis Tsipras i Jean-Claude Juncker just abans de la cimera europea de dimarts. Sense ell. La patronal, els sindicats, l'oposició i membres del seu propi partit retreuen al primer ministre italià que no hi assistís. Uns amb més benevolència que d'altres, tots es lamenten del fet que no ha complert la seva promesa de retornar a Itàlia un lloc de pes a Europa.
Renzi s'ha defensat dient que “França i Alemanya tenen una relació consolidada des de fa molts anys, des dels temps de Kohl i Mitterrand, i és normal que actuïn sempre conjuntament”.
Convidat de segona
Ha transcendit, però, que Alexis Tsipras havia demanat que Renzi assistís a la trobada. Quan va tenir el vistiplau dels altres participants en la reunió, el mateix Juncker –que també va ser afegit per voluntat de Tsipras– va ser l'encarregat d'invitar el primer ministre italià. Renzi, però, va refusar anar-hi. Segons les indiscrecions que ha publicat ara la premsa italiana, hauria declinat la invitació ofès per no haver estat convocat d'entrada. Tsipras volia Renzi en la trobada amb Merkel, Hollande i Juncker perquè, segons informa el seu entorn, confia que implicar Itàlia en les negociacions podria fer sentir Renzi més fort i pronunciar-se més a favor de Grècia.
Els contactes diplomàtics hel·lenoitàlics no s'han interromput mai. Ni tan sols després de la reunió bilateral entre Renzi i Merkel de la setmana passada, en la qual l'italià va mostrar el seu suport a la cancellera per esvair possibles dubtes. I que va caure com una galleda d'aigua freda al govern grec. La voluntat mediadora de Renzi, però, està supeditada a l'espai que li vulguin concedir els seus socis europeus. I, de moment, està sent ben poc.
