opinió
De tot i molt i poc de bo
Ha demostrat que el seu caràcter ho aguanta tot talment com una mula
“Aquest home és imparable!” Sense els mitjans d'altres caps de govern triomfants; sense un historial d'èxits polítics que hi ajudi; sense la brillantor d'altres caps de govern de països com el nostre; sense res, ell trepitja ferm. Amb un fons cultural discret i una intel·ligència estàndard, li manca experiència en càrrecs polítics, i alguna cosa més. Es pot dir que li sobra atreviment: és agosarat i descarat fins a la insolència. Més o menys ho contraresta tot, o quasi tot, amb penques. És valent amb les relacions polítiques fins a la temeritat. Dóna la impressió que les negatives no li afecten en absolut el tarannà optimista i triomfalista del que fa us guanyant o perdent, és el mateix. No m'atreveixo a dir que algunes vegades potser voreja el masoquisme. En intervenir en directe en els mitjans informant d'una ensopegada, no perd el to, talment com si la culpa hagi estat d'un altre col·lega, d'una camelleta o, disfressat, un mig suïcidi per la pàtria. Difícilment admet la derrota i, en qualsevol cas, ho adjudica als realitzadors, o el que sigui, tot menys a un error seu.
L'entrellat que ha muntat en la confecció del govern, sorprenent pels que no el coneixen, no és pas la recompensa per fets i ajudes dels últims mesos, i ara. No hi fa res que ell ho digui públicament –“és broma”, deia l'humorista–, perquè el que pretén és deixar en els partits fites d'agraïment a tornar les properes eleccions. En tota la trama que munta, és de suposar que amb el beneplàcit d'alguna figura contemplativa, juga amb el passat immediat, el present i l'ingrat futur que no es deixa controlar en absolut. Treballar sol és ingrat: ho sé per pròpia experiència. Si afloren èxits, tothom se'n sent partícip, ara bé, els fracassos deixen el promotor sol a taula. Sense ànim de menysprear, es pot dir –ho ha demostrat– que el seu caràcter ho aguanta tot, talment com una mula. “Perdó senyor president. No el vull menystenir: és un dir que se m'ha escapat!” A les 10 de la nit de dijous 3 de novembre, les cadenes han emès les notícies en què, breument, s'ha informat del nou govern del president Mariano Rajoy. Fa vint minuts que, cercant els comentaris de la composició i novetats del nou govern, he fet un acurat seguiment i ni una sola emissora no comentava la distribució dels ministeris i dels seus estadants. Mai en unes posteleccions no s'ha vist un desinterès semblant pel seus resultats i per les noves cares. L'electorat resta cremat en veure mercadejar la majoria. No deu ser possible evitar-ho, i altres coses pitjors. I el partit? I les conviccions? I els ideals? On paren? Em sento enganyat. Se n'incorporen 7 de nous. Una novetat que ens afectarà és que Soraya Sáenz de Santamaria s'adjudica el control d'Administracions Territorials –incloent-hi Catalunya– i la vicepresidència. És sabuda la seva passió pels catalans. Al meu poble les dones deien davant d'un problema greu: “Estem ben posats!” Això, això!
