opinió
La cançó de sempre
Fa anys que el tracte pressupostari estatal és una presa de pèl repetitiva
El president del govern, vicepresident i ministres de les terres veïnes de ponent, quan més o menys acorralats han –millor dit, haurien d'haver– contestat els requeriments de la Presidència o els consellers de la Generalitat, a les repetides i justes reclamacions que els catalans fem de les obres pressupostades i no realitzades, les promeses verbals, del tot o bé a mitges, i els pactes a la baixa acceptats, no pas de grat, surten sempre amb l'estirabot assajat i posat en escena temporades senceres, que diu més o menys així: “Els catalans, a vegades, teniu un punt de raó –exagerat, és clar– en alguns temes d'obres públiques que no s'han acabat de complir per manca de pressupost. No pas per ganes: vosaltres sabeu prou bé que haveu tingut sovint un tracte privilegiat!” Quins d'això! Fa anys que el tracte pressupostari estatal donat a les obres és una presa de pèl repetitiva.
La majoria dels lectors crec que no saben o no recorden que a Madrid, al Senat, vaig ser vicepresident de la Comisión de Presupuestos del Estado, que si bé no em donava possibilitat de tocar i canviar res, em permetia veure abans de fer-se públiques totes les operacions planejades. La suma del previst sobre paper era del tot irrealitzable amb els ingressos previstos, tot i exagerats a l'alça. Després que el govern el fes públic al Parlament i tot seguit als mitjans, s'acabava el real –que tampoc ho era–, amb els ingressos passats de mida a l'alça, per anivellar. Eren moments del sí, però no en el fons, a algunes autonomies amb esperit de treball i creixement. S'ha de dir, per ser just, que dels plans i promeses incomplerts, els nostres eren els de més volum.
Els redactors del pressupost es passen pels –ací la paraula comentada al principi– dallonses tot el que saben de cert no factible. Així passen mesos, anys i quinquennis, amb temes que no hi ha cap voluntat de solucionar. Si es veuen acorralats per les circumstàncies fan el salt mortal i llavors diuen que el millor és oblidar els pressupostos no realitzats i fer-ne un de nou de global. M'imagino els nous consellers Josep Rull i Meritxell Borràs en sentir barrabassades com aquestes. Del pràcticament oblidat projecte d'autopista de la costa fins a Roses i autovia fins a la Jonquera, ningú se'n recorda. El mateix que passa amb l'enllaç amb l'Europa Comunitària de l'autopista del litoral, que tindria connexió amb els cinturons de Barcelona, si es fa el tercer. L'acabament de l'N-II convertida en autovia fins a França. I més de la gran indústria. La cessió i millora i extensió de la xarxa de ferrocarrils de rodalies, és un clàssic. Forma part de la nostra història, amb popularitat comparable amb L'estaca, d'en Llach; les Paraules d'amor, d'en Serrat, o la rumba catalana d'en Peret. Per la mala sang, està demostrat que una bona música és terapèutica. Passa, però, que amb la bona música no s'hi suca el pa.
